Onada

Una onada reaccionària amenaça la manera de viure d’Occident. I això passa quan estàvem més convençuts que els canvis mentals generats a les nostres societats eren tan irreversibles com millorables. Els nostres anhels de reconeixement eren directament proporcionals als nostres egos i les nostres ànsies de justícia universal. Només calia presentar un greuge i invocar l’obligació de la seva reparació perquè el problema semblés una necessitat social ineludible. De sobte, hom tenia la sensació que ser víctima d’alguna injustícia donava prestigi i a la inversa, si no podies al·legar algun tipus de discriminació o atemptat no eres ningú. L’esquerra woke havia assolit l’èxit fent política narcisista, tot mirant-se al mirall.

Els fills i nets dels revolucionaris del 68 s’havien convertit en extremament mediambientalistes, vegans, animalistes, pacifistes, feministes, anticapitalistes, llibertaris i sobretot bon vivants perquè per ser totes aquestes coses l’únic requisit que cal és viure en una societat que s’ho pugui permetre. Donat que el wishful thinking que suportava aquesta ideologia era essencialment beatífic i en aparença políticament innocu, el pensament d’esquerres s’hi va lliurar amb armes i bagatges fins que la crisi del 2008 ho va trinxar tot. Quan el que hi ha en risc és la seva manera de viure, la gent s’ho qüestiona tot.

I mentre uns es dedicaven a assaltar el cel a les places de Madrid, Nova York o Londres, parlant de castes i dels que viuen a dalt i a baix, tot receptant preceptes morals pretesament universals a tort i a dret, altres van començar a fer-se preguntes perquè no acabaven d’entendre la representació del món que els recitaven com una salmòdia interminable els mitjans de comunicació que vivien de reproduir-la tothora. La dreta política i mediàtica que havia trencat el consens keynesià als vuitanta, amb Thatcher i Reagan parlant-nos d’individualitats en comptes de comunitats, va saber aprofitar els avenços tecnològics i les xarxes socials per oferir una nova utopia als perdedors de la revolució cultural, mentre l’esquerra s’enredava en els inassolibles confins de la correcció política. Ara els fatxes són a tocar del poder, arreu. Ara, correm-hi tots (i totes i totis). Amén.