Futbol

Diumenge passat, la selecció espanyola de futbol femení va proclamar-se inesperadament campiona del món. Dic inesperadament no perquè no tinguem bones jugadores, sinó perquè de fa una temporada l’equip viu un cisma considerable i n’hi ha hagut unes quantes de boníssimes que no han volgut atendre la convocatòria del seleccionador, el Sr. Vilda. Tot i això, després de perdre només un partit amb el Japó, les nostres jugadores han assolit aquesta fita històrica batent a la final Anglaterra. En plena canícula, el país rep alguna cosa per la qual alegrar-se, cosa que darrerament no passa gaire i que, no en tinc dubtes, se celebrarà com cal arreu del país. L’esport rei, fins fa quatre dies, un esport d’estricta parròquia masculina, afortunadament s’ha feminitzat en els darrers anys, però té pendents encara unes mesures que el modernitzin i el facin més esportiu en la forma de jugar-se. La mateixa final del mundial ha tingut tretze minuts de temps afegit, la qual cosa és una barbaritat. No es pot perllongar un terç del temps de joc. No és normal ni natural. Si el que es pretén és evitar el comportament antiesportiu dels que juguen a perdre temps, no sembla una mesura efectiva. En canvi, aturar el rellotge quan la pilota no està en joc, penalitzar el nombre de faltes per equip i establir un període de temps per reprendre la contesa facilitarien la seva agilitat i el comportament esportiu. Ja està inventat i provat en el futbol sala i sembla clar que facilitaria el joc net i la bellesa de l’espectacle. El que no s’entén és per què no ho promouen la FIFA, la UEFA i la resta de les federacions esportives nacionals. Avui ho valorem en el marc de la celebració d’un campionat del món de seleccions nacionals que ha guanyat Espanya, però la setmana passada ho vam poder veure en el partit de la primera divisió estatal del Barça a Getafe. Un espectacle nefast, amb més estona aturats que jugant, un equip fent tota classe de trampes i trampetes i un arbitratge absolutament condescendent amb els seus trucs van convertir l’esdeveniment en un espectacle insofrible, i per això no paga la pena asseure’s davant del televisor. Les reformes a fer són inevitables i urgents. Ho veu tothom, però no les aplica ningú. Quina pena!