Canfranc

El 18 de juliol del 1928, un any més tard que l’estació de tren de Lleida, va entrar en servei l’estació internacional de Canfranc, el túnel de Somport i la línia transfronterera que travessava els Pirineus per la part central del massís. Van presidir els actes, que van ser especialment lluïts, el rei d’Espanya i el President de la República Francesa, els quals van ser desfilades militars i demostracions tecnològiques prodigioses per l’època com l’automatisme en els canvis de via per tal d’inaugurar un imponent complex ferroviari. Durant la Segona Guerra Mundial, l’estació i el poble van esdevenir un important centre d’espionatge d’un i altre bàndol, en què el mineral de wolframi i l’or n’eren les principals matèries de tràfic i de prosperitat, mentre que la resta del temps el tren va aportar dinamisme i riquesa al poble, com sempre fa. Tot va estroncar-se, però, el 27 de març del 1970 en què un tren que circulava pel cantó francès sense tripulació ni viatgers va descarrilar per culpa de l’enfonsament del pont de l’Estanguet i tot i que, per tant, no hi va haver víctimes humanes els francesos van decidir que era inevitable tallar la comunicació ferroviària entre Espanya i França per aquest indret. Més de cinquanta anys després, els diversos intents de les autoritats espanyoles per reobrir-ne el trànsit han topat sempre amb la inflexibilitat francesa, la qual cosa ha fet que un edifici de 240 metres de longitud i 12,50 metres d’amplada, amb un total de més de 9.000 m2 construïts i 570 finestres i portes hagi estat abandonat durant massa temps. El 15 d’abril del 2021, després d’uns processos urbanístics complexos i delicats, va inaugurar-se la remodelació de la platja de vies i una nova estació de trens preparada per donar servei també als francesos, si finalment alguna vegada s’hi avenen. L’edifici de l’estació antiga va ser convertit en un colossal hotel de cinc estrelles. De moment, el trens de la Renfe s’hi queden a passar la nit, com ho fan els viatgers que inspirats per la seva llegenda i la seva immillorable ubicació per esquiadors i senderistes s’hi hostatgen més que confortablement. Li ho he explicat a l’Àngel, un company ferroviari que hi va treballar del 1983 al 1986 i crec que ens hem emocionat. Definitivament, els ferroviaris som uns sentimentals.