Aniversari

Diumenge va fer sis anys de l’1 d’octubre gloriós del processisme. El matís és per no confondre’l amb altres primers d’octubre menys agradosos per als demòcrates. Un aniversari que, al cap i a la fi, si som sincers, hauria passat amb més pena que glòria si la capritxosa aritmètica resultant de la voluntat popular hagués estat una altra. Tot i això, hi ha hagut manifestacions, concentracions i marxes de torxes en diverses localitats del país, en les quals s’han mogut els i les membres més recalcitrants de la causa pàtria i segurament també els i les més descontentes amb els partits de la ceba. Les bases independentistes, ja sigui perquè estan desencantades, cansades o avorrides dels seus dirigents, no semblen viure ni veure la situació com l’oportunitat històrica que estaven esperant per practicar l’heroisme a temps parcial els caps de setmana assenyalats, sinó que ho fan una mica com tota la resta: amb una certa expectació, escepticisme i resignació perquè la realitat sempre és més crua del que ens imaginem. Per això, els manifestos màgics i les resolucions unitàries ja no fan trempar ningú, ni als mateixos proposants als quals hi ha vegades que se’ls sembla intuir una rialleta sorneguera mentre comenten la jugada amb la premsa afí. Encara bo que les urnes, tot i la complexitat amb què es manifesten, obliguen les forces polítiques a moure’s. Si no, tothom viuria encantat en aquesta mena de bloqueig infinit en el qual, malgrat els escarafalls intermitents, ningú no sembla tenir necessitat de donar cap tipus d’explicació ni de demanar disculpes per res. Arribats on som ara, però, les coses es compliquen. L’independentisme  Pot demanar –exigir si es tracta de fer-ho per a la galeria– el referèndum d’autodeterminació i deixar-se perdre l’amnistia de les seves bases per anar a una repetició electoral de resultat incert i en què l’independentisme té moltes més coses a perdre que a guanyar. Hi ha dies que em llevo esplèndid i no sé veure quina pulsió o temptació podria fer que l’independentisme facilités als fatxes l’arribada al poder. N’hi ha d’altres, la majoria però, que em desconsola comprovar que l’estultícia domina cada cop més les decisions polítiques arreu. Ja em sap greu, ja.ha de triar de nou entre el contingent i l’important.