Mundial

Malgrat els casos Negreira i Rubiales, els mateixos dirigents que van atorgar el mundial de futbol a Qatar entre sospites de suborns generalitzats han decidit que Espanya coorganitzarà amb el Marroc, Portugal i altres països llatinoamericans el mundial del centenari, l’any 2030. Pel que sembla, la cosa va del fet que hi hagi un o dos partits inaugurals a Amèrica del Sud, ja sigui a l’Uruguai, l’Argentina o el Brasil, i diferents partits repartits entre diverses seus ubicades al Marroc, Portugal i Espanya. Malgrat que els aniversaris de números rodons conviden a pensar en commemoracions estrafolàries per donar-los llustre, la impressió és que aquest cop la FIFA s’ha passat. Pensar una competició en tres continents diferents, amb estacions i fusos horaris tan divergents, ja és per se un disbarat i un assumpte que requereix pair una enorme complexitat d’assumptes, sovint incompatibles entre si. Si tot això, a més, s’anuncia sense que s’hagi segellat l’acord de quines seran les respectives seus en què es jugaran els partits importants de la competició, pot generar-se un conflicte polític innecessari i de difícil solució. De moment, el Marroc ja s’ha demanat la final per a Casablanca en un gest que ha generat un enorme escepticisme a Madrid, que en creu tenir un dret diví, i una Barcelona que aspira a haver estrenat el nou Camp Nou per a aquelles dates, cosa que ja és esperar tal com van les obres en l’actualitat. Com sempre, els portuguesos callen i el seu silenci potser que contingui l’esperança que Lisboa acabi recollint el testimoni de les altres ciutats bel·ligerants. Sigui com sigui, no sembla justificable aquest gran desplegament territorial ni compatible amb plantejaments mediambientals, però d’això penso que aquest cop se’n parlarà poc. De moment, a l’estat espanyol han ressuscitat la mòmia de Naranjito, l’horripilant mascota del mundial d’Espanya 82 i s’han emès de nou imatges d’una societat que va acollir amb gran entusiasme una competició esportiva que ens va acabar retratant com el país del quiero y no puedo i que ens va fer caure en una depressió col·lectiva de la qual no en sortiríem fins a l’Olimpíada de Barcelona del 92. Entre aquests dos esdeveniments, Espanya va passar de l’estètica casposa de Naranjito a la postmoderna de Cobi.