Tots Sants

Fins fa poc, avui, vigília de Tots Sants, a casa nostra se celebrava la castanyada. Ara gairebé tothom celebra el Halloween, que és una cosa més glamurosa, sens dubte, però demà uns i altres anirem a visitar els nostres morts. Jo, durant uns quants anys, vaig de fer de parella de la meva mare. Diguem-ne que era l’encarregat familiar d’acompanyar-la en un tràngol que per a ella mai no va ser fàcil, perquè li portava records nuvolosos del major trauma de la seva vida, la pèrdua de la seva mare, la meva àvia Rosa, a l’entorn dels cinc anys. La tournée començava al matí al cementiri d’Anglesola, on primer portàvem flors als parents enterrats convenientment i tot seguit ens adreçàvem cap a un espai central i buit on dipositàvem un ram a l’atzar en el lloc on, segons ella, descansava el cos de la seva mare en una espècie de fossa comuna no reglada. Ella, que era molt donada als escarafalls i les manifestacions sorolloses d’amor i desamor, en aquell indret i durant uns segons que a mi se’m feien eterns, es quadrava i silenciosament deixava córrer unes llàgrimes que semblaven sortir del més recòndit dels plecs de la seva ànima. Després endegàvem un recorregut ritual en què làpida a làpida anàvem descobrint les novetats necrològiques de l’any.Encabat, al cementiri de Bellpuig, arreglàvem el nínxol familiar compungits i commoguts per la situació però sense demorar-nos-hi gaire. Al cap i a la fi, al cementiri de Bellpuig hi anava sovint, sempre que li venia de gust, i Tots Sants era el dia que dedicava a la memòria de la seva mare. Enguany, la mare no hi és, però la seva presència l’hem sentida sota un bat de sol tardoral, mentre trèiem la pols del marbre amb una baieta i aigua i sabó. No estava gaire bruta. Fa poc més d’un mes que ella hi jau finalment amb el pare i els padrins. Suposo que mentre puguem la Montse i jo ens farem càrrec del seu manteniment i després tot caurà en l’oblit, com és natural. Anar a veure els morts és un ritual tan benintencionat com innecessari perquè els morts els portem sempre a sobre. Jo hi porto amb resignació els pares. Ella, en canvi, va arrossegar la pèrdua de la seva tota la vida, sense acabar d’acceptar-la mai, i per Tots Sants, en una mena de ritual, s’exorcitzava.