Investidura

Després de diverses giragonses i derrapades sembla que el pacte d’investidura de Sánchez és a tocar. Les bases d’ERC i del PSC/PSOE han avalat molt majoritàriament el seu contingut, sense conèixer-ne la versió definitiva, la qual cosa potser no tingui molt mèrit però explicita a les clares que hi ha més ganes que mai de passar, ara sí!, pantalla. L’independentisme està exhaust, malgrat que gesticuli i vociferi per fer veure que no, i l’espanyolisme exaltat, malgrat els esforços de PP i Vox, també. A les manifestacions respectives hi van els més ventilats i entusiastes, i no tant a impedir el pacte, que hores d’ara està cantat, com la seva viabilitat posterior. Per això han tocat a xafarranxo de combat i tots els seus soldats s’hi han abocat. La Policia Nacional i la Guàrdia Civil han accelerat investigacions estancades de fa temps i els membres conservadors del Consell General del Consell Judicial han perdut la poca vergonya que els quedava, afirmant que el projecte de llei que encara no coneixen podria significar el final de la democràcia. Llàstima que no s’ho apliquin a ells mateixos i no s’assegurin de respectar mínimament la separació de poders, com seria d’esperar. El cúmul dels despropòsits, però, l’escenifiquen els presidents autonòmics populars quan critiquen des del greuge comparatiu el perdó d’una part considerable del deute català al FLA, obviant que aquesta condonació s’estendrà al conjunt de les comunitats autònomes, incloses les que governen ells, i a la qual, més aviat que tard, s’hi adheriran sense rubor ni miraments. Ara mateix del que es tracta és de fer soroll, com més estrident i més duri, millor. L’aritmètica que suporta el govern és complexa. Ho veiem diàriament en les relacions entre republicans i juntaires i entre Bildu i PNB, però també a l’interior del PSOE i de Sumar, i el PP que ho sap vol sucar-hi tot el pa que pugui. Feijóo, que alguna vegada ha volgut impulsar un camí més assenyat i moderat en el debat territorial, s’ho ha hagut de menjar amb patates perquè no controla el partit. Aznar, Ayuso i Miguel Ángel Rodríguez sí que ho fan i li mouen la cadira cada vegada que prova de sortir-se de la línia dura. Si la força de les urnes no s’imposa ara, tot esdevindrà més perillós.