2024

El Fèlix sempre ens diu que el millor està per venir. En canvi, a mi em costa veure-ho. Clar que ell és l’Alcalde i jo, un modest columnista. Per descomptat, que qui fa bé és ell. No només perquè els caps acostumen a tenir raó sinó també perquè no pots ser el líder polític d’una comunitat i no transmetre un cert optimisme als teus conciutadans. Sobretot, en situacions tan complexes a nivell global, com l’actual. Un optimisme realista, però; no un fer volar coloms inversemblant. L’optimisme de la voluntat gramscià, que és el que ha de guiar la tasca del bon governant. Tant de bo un pogués aplicar-s’ho a la vida personal. Aquests dies de traspàs d’any acostumen a ser un poti-poti d’emocions contradictòries. Inevitablement, fas balanç del viscut (del rebut i del perdut) en l’any que acaba i, inevitablement també, fas un llistat de bons propòsits pel que s’acaba d’encetar. El cas és que el 2024 (uf!, només dir la xifra ja espanta) ja és aquí i pel que diuen els mitjans serà un any especialment atípic des del punt de vista electoral, ja que més de la meitat de la població mundial anirà a les urnes i, segons tots els auguris, això pot no ser una bona notícia per a la salut democràtica del planeta. Quin oxímoron tan descomunal i tan profundament dolorós per als demòcrates! Però, mirin, els argentins acaben de triar Milei, el major mereixement del qual fins ara ha estat semblar i actuar com un psicòpata amb exhibició impúdica de motoserra inclosa, i en aquest en què entrem, si els tribunals no ho impedeixen i els nord-americans no s’ho pensen millor, pot acabar retornant Trump al lloc del qual no volia marxar violentament, com un dictador d’un país bananer al cap i casal de la democràcia mundial. I, finalment a Europa, on unes eleccions al Parlament poden acabar consolidant la irrupció de l’extrema dreta a les institucions comunitàries d’una manera impensable fa quatre dies. Hongria i Itàlia consolidades, França i Alemanya en risc, i el Regne Unit a la deriva post-Brexit, encara sort que a Polònia hi ha crescut uns improbables brots verds i que Espanya resisteix contra pronòstic amb una coalició gairebé surrealista que s’aguanta d’un fil prim. Definitivament, Larrosa té raó, millor ser optimistes perquè l’alternativa seria insuportable. Bon any!