La societat de la neu

Amb mala consciència perquè havia rebut l’avís de Salut a mitjans de novembre i perquè sempre m’havia vantat davant de negacionistes i altres saberuts que ser receptiu a les recomanacions que ens envien de Govern és l’opció més assenyada per als ciutadans de peu, davant del col·lapse a les urgències dels hospitals amb què ens bombardegen els mitjans, vaig decidir estrenar l’any anant a vacunar-me de grip i de Covid, tot i saber que les dosis que m’havien inoculat amb anterioritat per culpa del virus asiàtic m’havien deixat KO 36 hores. Efectivament, malgrat rebre un tracte exquisit de part del personal del centre de vacunació de Cappont –clamorosament buit, per cert–, per no perdre el costum, vaig passar-me dia i mig com si m’hagués atropellat un tramvia, veient més telenotícies del compte i assabentant-me quan ja era massa tard que la vacuna de la grip d’enguany, amb què jo m’estrenava!, no els havia sortit prou bé. Així vaig poder conèixer i indignar-me amb la greu problemàtica dels blackface i tota la murga que ens tenen muntada amb la correcció política per fer-nos sentir infeliços i preocupats també els dies de gaudi i joia familiars. Tot té també una part bona, però. Entre la pluja que queia i el malestar corporal que em corroïa, em vaig estalviar l’espera de Ses Majestats d’Orient, que són molt esplèndids i tenen moltes virtuts però la de la puntualitat, no. Si més no, a Bellpuig. I això em va permetre bussejar de nou entre la programació de les plataformes televisives i em va dur directament al darrer film del compatriota J.A. Bayona, La sociedad de la nieve, que he trobat realment excepcional. Que una història d’aquelles que confirmen que la realitat sempre supera a la ficció, arxiconeguda i molt explicada et commogui i remogui de la manera que ho fa és gairebé inversemblant. Bayona, amb un mestratge cinematogràfic increïble, fa que un film de 145 minuts es faci curt, mentre que sense adoctrinaments ni moralina ens ensenya que a l’hora de la veritat, quan les coses van mal dades i s’ha de donar ineludiblement una resposta a la tria entre tu i jo, el més assenyat és intentar construir un nosaltres resilient i solidari. I sí, ja ho sabem, segur que als cinemes encara deu ser millor...!