Esma

Malgrat el que puguin pensar qui les ordeix i qui les aplaudeix, les argúcies polítiques que amb tanta determinació s’escenifiquen darrerament al Congrés dels Diputats –aquest cop al Senat– no fan gràcia sinó més aviat pena. Almenys a algunes persones que, tot i no compartir el credo independentista i podemita, no ens hi posicionem radicalment en contra. En realitat, s’hi posin com vulguin, l’espectacle és cada cop de més baixa estofa. Ja sigui el pixaràs sang de Puigdemont, pensant en Pedro Sánchez, ja sigui ens les pagaràs totes juntes, Susana, de part del mascle alfa de Podemos, el guió que escriuen ambdós personatges segur que no guanyarà l’Oscar. En tot cas, als actors i actrius, que el representen, els hauria de fer vergonya fer un paper tan poc lluït i tampoc creïble al mateix temps. Però cadascú es posa els límits que pot i vol i mentre els seus electors ho aguantin aniran fent el paperina alegrement. Però hi ha una cosa que es diu dignitat institucional. I un govern, per molt Frankenstein que sigui, n’ha de tenir a cabassos i l’ha d’escenificar mínimament. Si a més a més com aquest, té una noble i gairebé exclusiva missió que en realitat és la causa que el justifica urbi et orbi: barrar el pas a la ignorància més atrevida i al retrocés democràtic que representen les dretes d’aquest país, això no els ho hauria d’exigir ningú sinó que s’ho haurien d’imposar ells mateixos: el govern i la majoria parlamentària que el suporta. Sense un mínim decòrum ni un capteniment adequat no hi ha govern ni règim que s’aguantin amb la solidesa necessària per tirar endavant causes justes com ara l’amnistia pels encausats a compte del procés i la justícia i el progrés socials que tant necessita aquest país de baixos salaris i poca moral en el qual vivim. Posar-ho en qüestió cada quart d’hora els pot semblar molt divertit a alguns, però no pot fer res més que afeblir les bases de suport progressista que, tot i que febles, encara són majoritàries a l’estat espanyol. Quan érem petits i ens trobàvem els cosins després d’una bona temporada sense veure’ns tot eren rialles i escarafalls que els pares admonitoris asseguraven que acabarien en baralles i plors, la qual cosa indefectiblement sempre encertaven. Si us plau, una mica d’esma.