Populismes

D’uns anys ençà, la política i l’esport d’elit comparteixen imaginaris. Ser seguidor d’un partit s’ha convertit en l’equivalent de ser hooligan d’un equip de futbol. La primera derivada d’aquesta situació és que no hi ha manera de fer diagnòstics comuns sobre la realitat, sobre el que (ens) passa, el que, com és natural, impedeix compartir les hipotètiques solucions, suposant que n’hi hagi. Si la política ha manllevat els marcs mentals al futbol, no és estrany que el futbol actuï com la política a l’hora de governar-se. I aquí sí, el Barça n’és el paradigma. Aquests dies he pogut veure el documental que ha dedicat TV3 al president Núñez, en el qual, entre altres coses, es parla amb tota cruesa de la confrontació que va viure el president del (més que un) club amb CDC i el president Pujol. Això va fer que el Barça visqués aquella època damunt d’una autèntica muntanya russa emocional, cosa que esportivament li va fer perdre inversemblantment finals europees, com la de Sevilla que encara ara fa mal d’evocar. Núñez, amb el penós interregne de Gaspart, va ser substituït per un quarantí de nom Jan, que semblava aportar frescor a una estructura rovellada amb directius universitaris. A base de PowerPoint i d’eslògans publicitaris va saber donar el tomb a un equip tou, perdedor i ploramiques a base de treball, model esportiu i sort. La irrupció d’un crac com Messi va fer la resta i va embriagar el barcelonisme, fins a fer del que n’aprenguin el lema de la casa i de la Masia el seu cap i casal. Els èxits són addictius i l’autobombo, la primera de les seves conseqüències. Ambdues coses van camuflar la pèrdua de rumb i l’abandonament del rigor i de la feina ben feta. Ja no es llevaven ben d’hora, ben d’hora, i fitxaven a tort i a dret, sense miraments. La pandèmia ho va fer miques tot i va permetre després del nefast parèntesi de Bartomeu que un Laporta unflat d’ego i greix trumpista guanyés les eleccions només penjant una pancarta a tocar del Bernabéu. Després de fer fora Messi i Koeman miserablement i de gastar-se més de dos-cents milions en vaques sagrades, dissabte va perdre el seu últim escut defensiu, en Xavi, en un altre partit ridícul. Tothom sap que el següent serà ell perquè els populismes sempre acaben malament.