Quinze cotxes i un tractor
No em sé avenir que un escrit meu hagi molestat tant i sigui tan perillós com afirmen alguns pagesos en el manifest que tan generosament m’han dedicat. Però es veu que les paraules són perilloses i s’han de censurar arran. Tan clar com que no vull provocar cap guerra i menys entre compatriotes, Sra. Mestressa de cal Fideué de Belianes i senyors Joan de Preixana i Jordi de Barbens que l’acompanyàveu. Veient les reaccions suscitades i que fins i tot convilatans meus us fan costat, l’error queda clar. Per contra, qui no s’erra és el Joan, lo carreter de ponent que, amb gran finezza, m’ha titllat repetidament de vividor i de gandul, cosa que havia aconseguit dissimular fins que ell m’ha clissat per esventar-ho als quatre vents. Rectificar és de savis, em diuen. Potser sí, però en aquest cas més aviat és de covards, creguin-me. Dimecres al vespre, ho vaig veure clar. Venir fins a Bellpuig, passar per davant de casa meva tocant els clàxons, quinze cotxes i un tractor, t’afina els sentits. Els ho agraeixo, a vostès i als Mossos, perquè sense la seva presència no sabem què més hauria passat. Un home granat com jo capta les insinuacions a la primera. Així doncs, em dono per assabentat. Encara més al veure que qui hauria de defensar la llibertat d’expressió o bé es fa el despistat o bé, de manera vergonyosa, només ho fa per privat.Per tot plegat, doncs, prenent-me seriosament l’assetjament que m’han dispensat, rectifico tot el que calgui rectificar. Reconec que el que he dit és, als seus ulls, un disbarat i una estupidesa. Mira que costava poc seguir els consells de la carta al director del Sr. Francisco, “tan fàcil com no dir res, passar de puntetes, desapercebut”. Però és que no en sé. En els 900 passos a nivell que he escrit, sempre he dit el que pensava. Per això, entenc que amb la rectificació no n’hi ha prou. Els ofereixo barrar per sempre el pas a nivell només a canvi del seu oblit. Em sembla un bon tracte que ens deixaria, a mi, la tranquil·litat de no tornar a ofendre’ls més; a vostès, centrar-se en el que importa i al diari, temps per reflexionar-hi. De part meva, ja està tot dit. Si per sort hi estan d’acord, no cal ni que em contestin. Amb el silenci administratiu en tenim de sobres!
