L’exorcista

Dones arrugades que veuen en les secles d’Aitona els canals de Venècia; xiclets Bazooka que només toquen els dies de festa; lloros que histriònicament, per provocar, parlen amb ‘es’ tancades de Seròs (els aitonencs, amb les seves ‘as’ finals en ple Baix Segre, semblen el conductor que circula en direcció contrària per l’autopista i diu que són els altres els que estan equivocats); homes vells que es fan una foto i la manipulen amb un retrat de la seva dona morta fa molts anys per posar-lo a presidir la cambra; sopes escaldades que rescaten nens de la mort; xurreros infinitament guapos que deixen sense paraules una adolescent de 16 anys quan la miren des del fons de l’autocar de l’institut amb els seus ulls rodons, nets i expectants... Aquests i altres personatges poblen un llibre de Teresa Ibars que té els colors dels camins que condueixen a la seva infantesa, i a la teva, i a la meva, i a la del meu sogre dormint tranquil·lament al carro, als 14 anys, perquè sap que, després de portar la llet a Cal Vell de Seròs com cada matí, el ruc el retornarà, tot sol, al Sot de la Granja d’Escarp (una altra cosa és anar de la Granja a Seròs: el ruc, que com tots els rucs de ruc no en té res, fa el ronso a l’hora d’anar a treballar i va molt lleuger quan toca anar a retiro). L’obra d’Ibars, plena de (quina meravella!) codissos i farraginals i angorfes i bramadaris, fa el soroll de dos saltamartins que juguen amb ironia bufetejant l’herba com gotes de pluja. Quan l’encerta, l’escriptora revela veritats essencials que s’han de buscar en el passat, en els mites, en els somnis. No inventa aquestes veritats. Les descobreix. Ho fa posant nom a l’innominat –i potser encara terrorífic. Hi ha temors i penediments i culpes que queden exorcitzats quan es pot contar una història de la qual la veritat i la realitat formin part. La paraula ordena el caos, dóna sentit a elements provinents de boscos inexplorats, explica el que ens passa. Atles de l’oblit (Pagès Editors, 2019) és la commovedora rebel·lió d’una dona després que al seu pare, com al meu, l’ataqués una malaltia horrible que és molt pitjor que la mort. Ibars la venç anomenant l’innominat i, com si ens regalés un perfum, ens foragita els mals esperits.