Les trampes de Cercas

¿Per què Cercas fa veure que El monarca de las sombras és una novel·la? És una narració de 60 pàgines inflada fins a les 300 perquè ha decidit fer cas als editors que pensen que els lectors, si no són novel·les, no llegim res –la qual cosa comporta tractar-nos d’imbècils, als lectors, sigui dit de passada–. No és res de nou. Antonio Muñoz Molina ha fet el mateix amb la seva (hipnòtica i enlluernadora, però també bulímica i necessitada d’una severa poda) Un andar solitario entre la gente, i Manuel Vilas amb la seva (atrevida i commovedora, però també adolescent i autocompassiva) Ordesa. Per allargar el text, Cercas inclou pàgines ruboritzadores dignes de Sálvame en les quals David Trueba se li posa a plorar quan li explica que Ariadna Gil li ha posat les banyes amb Viggo Mortensen. Donem per descomptat que ho fa amb el consentiment de Trueba, però no podem evitar pensar que publicar aquestes coses és una mica rastrer, sigui dit això també de passada. Cercas sap investigar, sap contar històries, és un narrador admirable. Seria un excel·lent periodista, la qual cosa és un gran elogi per a qualsevol escriptor, ja que algunes de les millors obres de la literatura peninsular contemporània (tot Camba, quasi tot Azorín, bona part de Pla, Gaziel, Unamuno i Ortega) es van publicar primer als diaris. Sense palla, el text de Cercas seria un reportatge savi i emotiu. No és poca cosa tenint en compte que blanqueja un falangista. Per què ho fa? Perquè cau en la trampa que ell mateix es posa: la de confondre l’obligació ètica de l’afecte als nostres morts amb la (inexistent) obligació moral d’homenatjar-los. Potser, també, per expiar un grotesc sentiment de culpa per haver tingut un remotíssim parent feixista. Com si naltros fóssim culpables dels pecats, ja no dels nostres pares, sinó... dels germans dels nostres avis! És tan absurd que et ve al cap allò de excusatio non petita... Les trampes del Cercas novel·lista tenen un cert nivell de sofisticació. L’articulista, en canvi, és un tafur que dispara de cara a la barraca. En l’últim article que li he llegit raona: “Jo dic la veritat i els independentistes menteixen.” Amb aquest argument només es pot fer el ridícul, però no sé si els tafurs conserven aquest sentit.