Els pecats dels pares

Parlàvem dilluns passat del sentiment de culpa de Javier Cercas per haver tingut un parent feixista. Ell l’explica amb aquest diàleg:

David Trueba: ¿Tú te sientes culpable por haber tenido un tío facha?

Javier Cercas: Hannah Arendt diría que no debería sentirme culpable, pero sí responsable.

Trueba: ¿Y tú qué dices?

Cercas: Que lo más probable es que Hannah Arendt tenga razón, ¿no crees?

Ok. Parlem de Hannah Arendt. Distingia, efectivament, entre culpa i responsabilitat. La culpa és sempre individual. No pot ser mai col·lectiva. Ho van al·legar els nazis i se’ls va dir que no colava. Jo he tingut un avi franquista. Va ser secretari de Guissona durant bona part de la dictadura. Mai me n’he sentit culpable, però sí políticament responsable. La responsabilitat política vol dir exhumar Franco, condemnar els crims franquistes, derogar una Constitució que declararia el rei impune encara que violés criatures. Cercas s’apunta al carro de la generació anterior a la seva, la de Santos Juliá i Fernando Savater i Félix de Azúa i Juan Luis Cebrián i Felipe González, que van fer la transició i defensen que va ser modèlica perquè, si no ho fos, la seva vida seria un fracàs. Aquesta generació va decidir que la guerra civil era una qüestió de coneixement, no d’afecte o de filiació o de memòria. La història determinarà fins a quin punt això és el que sembla: un frau gegantí. Perquè sí, Cercas (i Juliá i Savater i Azúa i Cebrián i González): Hannah Arendt us diria que sou políticament responsables dels pecats dels vostres pares, però tu declines aquesta responsabilitat i simules una culpabilitat que no es creu ningú perquè penses que et dona credibilitat per dir, a El impostor, que les polítiques de memòria són indústria kitsch, o per contestar això quan en una entrevista promocional d’El monarca de las sombras et pregunten per la transició: “Los hispanistas norteamericanos piensan que hubiese sido mejor que nos matásemos, entonces ellos podrían escribir su libro y volver a su cómoda democracia mientras los españoles nos dedicábamos a matarnos.” No saps massa què dir quan un referent en la transició i la guerra civil parla com un cunyat després d’hores de sobretaula al dinar de Nadal.