Elogi del periodisme

“Yo acababa de ser contratado como reportero raso cuando apareció por allí visiblemente alterado el entonces vicepresidente del Gobierno, Francisco Álvarez Cascos, que había abandonado a su esposa por una joven estudiante cordobesa de 22 años y temía caer en desgracia en el ala más puritana del partido. ‘Si pudiera hablar con el presi o interceder por mí’, pidió al director. Y este respondió con la magnanimidad de quien se sabía dueño del cotarro: ‘Veré lo que puedo hacer.”

Posa els pèls de punta pensar que això no és una escena d’El Padrino, sinó un diàleg dels anys 90 en un diari madrileny que feia caure governs amb un sol titular. Me’ls hi posa fins i tot a mi, que sóc calb com una bola de billar. L’anècdota l’explica David Jiménez a El director (Libros del K.O, Madrid, 2019). Jiménez és el “reportero raso” que explica l’escena. En el llibre utilitza la figura del narrador que arriba d’un altre planeta o d’una altra cultura i al·lucina amb coses que els terrícoles i els indígenes troben normals. És el model de Montesquieu a Lettres persanes, de Cadalso a Cartas marruecas, de Mendoza a Sin noticias de Gurb, de Flaiano a Un marziano a Roma. Quan el nomenen director, Jiménez fa 20 anys que és corresponsal del diari a tot el món. Arriba a la redacció i el segurata no el deixa passar perquè no el reconeix. Quan finalment hi entra, flipa durant un any, el temps que tarden a fer-lo fora.

“La veritat no té res a veure amb els fets”, deia Faulkner.

La frase sembla enigmàtica, però és diàfana.

¿És possible un periodisme que expliqui que la relació de Cascos amb una noia (els fets) no és un motiu de crisi de govern (la veritat que el polític suplica evitar)? ¿Existiria la cuina Bulli si s’hagués de vendre al mateix preu que el menú d’un chiringuito? És difícil respondre que sí a aquestes preguntes (sobretot a la segona), però crec en la justícia poètica, aquella en què un jutge anomenat temps posa a cadascú al seu lloc. De periodisme-porqueria n’hi ha hagut sempre, però el que queda és Azorín. Pla. Camba. Gaziel. Sóc un nostàlgic i un romàntic, i estic convençut que del sedàs de la justícia poètica sempre en surt triomfant el periodista que, quan la seva mare li diu que l’estima, ho contrasta.