Cardar bé

Agafo la versió bilingüe d’un llibre icònic de John Ashbery que acaba de treure Llibres del Segle (Autoretrat en un mirall convex, 2019) i el traductor, Melcion Mateu, hi diu que “és una poesia que ben sovint resulta difícil d’entendre, de copsar en la seva riquesa verbal, el seu univers de referències, els seus girs imprevisibles i la seva complexitat”.

És una manera molt suau d’explicar que Ashbery no diu absolutament res.

No és que sigui críptic o costi d’entendre; és que no diu absolutament res.

Em faig gran i cada vegada tinc menys temps per perdre’l. Deixo Ashbery i agafo la poesia completa que ha tret Gamoneda (Esta luz, Galaxia Gutenberg, 2019). Si les 500 pàgines fossin 200, tots hi guanyaríem. Alguns poemes són desoladorament memorables, fins i tot en algun cas tenen una potència que recorda sense trampes el Lorca de Poeta en Nueva York, però l’obsessió de Gamoneda de renegar del realisme de la seva generació, la del 50, i de la posterior poesia de l’experiència el porta a prescindir de qualsevol relació amb el món real o virtual o ficcional, i això fa que molts poemes, com els d’Ashbery, no diguin absolutament res.

¿Per què tants poetes escriuen poemes que no diuen res? Per petulància, sens dubte; per fatuïtat, en tots els casos; per esnobisme, en quasi tots; per un estrany gust de prendre el pèl a la gent, els que són estafadors; per imbecil·litat, els que són imbècils; i també, potser, per una raó que llegeixo al dietari que acaba de treure Pere Rovira (Música i pols, Proa, 2019), en què analitza el puritanisme eròtic de la poesia catalana moderna i es pregunta: “¿per què la poesia, que en un percentatge tan alt és amorosa, es presenta d’una manera tan castrada?” És una pregunta retòrica que es contesta sola, però ell la respon per als despistats: “Podria ser que el lament dels poetes sigui sincer. (...) Podria ser, sí, que posseeixin prou ingenuïtat per ignorar la importància de cardar a gust. O que ignorin fins i tot que cardar pugui donar gust. Hi ha una enorme quantitat de poesia críptica, decebuda o torturada que amb aquest assumpte ben resolt no existiria.”

Ai, Ashbery, si algú t’ho hagués explicat...

(Tu hi ets a temps, Gamoneda, però no badis.)