Unamuno m'avergonyeix

Vaig anar a veure amb recel Mientras dure la guerra, la pel·lícula d’Amenábar sobre Unamuno (JCA Alpicat, Rambla). L’escriptor basc i Antonio Machado m’han acompanyat tota la vida. És com si fossin de la família. (Bach és diferent; lo meu amb Bach és alguna cosa més que amor; sospito que arriba al vici). Rival de tot i de tothom, també d’ell mateix, Unamuno és l’intel·lectual més potent del segon segle d’or de la literatura espanyola. L’única virtut literària que no va tenir va ser el sentit de l’humor, cosa estranya en un dels millors lectors del Quixot (o no: l’humor en la novel·la de Cervantes el posa l’autor, no el protagonista).

En narrativa, Niebla no és inferior a les millors novel·les de Baroja o Valle-Inclán; en periodisme comparteix cim amb Pla, Azorín i Camba; en filosofia va equilibrar el pensament amb una poesia a la qual sempre va ser hostil Ortega per la senzilla –i gens honrosa– raó que era incapaç d’atrapar-la; i en poesia, bé:

Sus ojos mansos

no clavará en los míos

con la tristeza de faltarle el habla.

A un poeta que parla així en l’elegia del seu gos no li pot donar lliçons ningú.

De manera que vaig entrar al cinema amb reserves, temorós de trobar detalls inexactes, i en vaig veure, però de seguida em va emocionar Amenábar amb el seu art immune als crítics que diuen la rucada aquella que “no fa cine d’autor”. A vegades l’emoció era incòmoda, com quan Franco canvia la bandera republicana per la monàrquica i els soldats es posen a cantar la Marcha Real amb lletra de Marquina. Ens emprenya que el que veiem ens commogui, com en la impressionant escena de Cabaret en què uns nens canten amb endimoniada puresa la icònica Tomorrow Belongs To Me i, quan tenim els ulls plens de llàgrimes, ens adonem que el que sona és un himne nazi.

Unamuno es va equivocar quan va recolzar els sublevats, no va saber veure què estava passant, però de la seva covardia i la seva ceguera el va salvar el seu gest final contra l’imbècil de Millán Astray. Som uns ignorants. Tots ens equivoquem. Espero que la vida no m’exigeixi la valentia d’Unamuno per expiar els meus pecats. Sé que no la tindria, i això m’avergonyeix.