Pintura del record

La teoria: “¿Per a què tants records? Quan ets vell, de vegades et sembla que ets això, sobretot: un pou de records. I els mals records insisteixen més que els bons. Es presenten traïdorament, aprofitant qualsevol divagació mental, i s’apoderen del pensament i l’esgarrien. El pitjor mètode per sortir d’un record dolent (perquè els records dolents et situen dintre seu) és proposar-s’ho; com més el vols espantar, més a prop el sents: es fa amo de la teva intenció de suprimir-lo i la gira contra tu i es dedica a embrutar la teva circumstància actual amb el seu pinzell llefiscós. (...) Al jove no li cal encara fugir de la memòria, i busca en tot, i amb pressa, els moments memorables. La pausa, la lentitud dels vells pot ser una manera d’entretenir-se en les coses per no haver de recordar. Des d’una copa de vi a una sonata de Mozart, des d’un passatge de la Ilíada a la contemplació d’una carnalitat pictòrica, des d’un partit de futbol a una pel·lícula, tot va bé si ens ajuda a fugir de l’esperpent del record. Tot és bo si ens allunya d’allò que no volíem ser i ja som irremissiblement.”

Pere Rovira. Música i pols, Proa, 2019.

La pràctica: “Ma germana A. em fa arribar diverses fotografies escanejades. Llums i besllums de la infantesa, llunyans, ja fora del temps, misteriosos com un espectre benigne. (...) Aquestes llums encapsulades m’acostumen a provocar profunds canvis d’estat d’ànim, perquè tenen alguna cosa d’ensurt cronològic, de cop de puny visual. Les miro, i les remiro, i les torno a mirar. Una d’entranyable: una celebració de Santa Àgata –Sant’Ag’da, com es diu dialectalment al meu poble– on distingeixo la meva mare i la meva tieta M. Ballen a la plaça de l’Ajuntament –Ca la Vila, s’ha dit sempre a la Granja d’Escarp– amb altres dones. (...) Quan jo era petit, Sant’Ag’da era una festa paleofeminista, una mena d’enganyosa il·lusió igualitària que només durava unes hores. (...) Les dones casades feien una representació teatral del gènere varietés: un sainet, un número musical, acudits, cançons. Tot estava assajat i tenia una certa dignitat estètica –un decòrum, com es deia abans–. (...) Quina immensa sort, haver viscut tot allò! Per a mi, les pel·lícules de Fellini sempre han estat pur realisme.”

Ferran Sáez Mateu. La vida aèria, Pòrtic, 2019.