Faulkner a Massalcoreig

Faulkner no va llegir mai Freud. Deia que això no tenia la més mínima importància perquè tampoc l’havia llegit Shakespeare. És difícil combatre aquest argument. També deia que dubtava que l’hagués llegit Melville, i que estava segur que no ho havia fet Moby Dick. Indiscutible també, sobretot Moby Dick. Coses de geni? Coses que no ens podem permetre naltros que no ho som. És millor que fem amb Faulkner el que ell feia amb el Quixot: llegir-lo una vegada cada any. El confinament és una bona oportunitat. Agafo la traducció d’Esther Tallada de Mentre em moria (Edicions de 1984), que tenia apalancada des de l’estiu. Faulkner és un geni al qual se li perdona tot, incloses la misogínia (“les guerres permeten als homes deslliurar-se de les dones sense que els posin a la llista negra”) i la frivolitat (“vaig néixer home i solter en una edat molt primerenca a Mississipí, d’una esclava negra i un caiman que es deien tots dos Gladys Rock”). La traducció de Tallada és massa bona. És a dir, dolenta. Passa sovint amb les traduccions d’obres poderoses al català. Tarantino ha fet molt de mal i ha convertit molts diàlegs de sèries en una porqueria només apta per a adolescents (de qualsevol edat), però els ferotges personatges de Mentre em moria no poden parlar com Pompeu Fabra. La traducció podria ser modèlica en la reproducció de la sintaxi viciosament morosa d’altres obres de Faulkner, un home que tenia l’impuls d’explicar-ho tot en una sola frase perquè li feia por no viure prou per escriure’n dos. Però la sintaxi de Mentre em moria és seca com el bacallà. M’imagino com de fascinant seria una bona traducció d’aquesta novel·la al català del Baix Segre –i com de grotesca una de dolenta–. El secà d’aquesta zona, dur com el Mississipí, és prou pobre com per generar una literatura que no avorreixi. Un Àlex Susanna no tindrà mai la profunditat d’un Pla o un Sòria perquè no ha conegut l’animalitat del món rural. Caldria un creador molt potent (me’n vénen al cap unes quantes i uns quants) per reproduir amb lèxic de davall de Lleida la llengua abrupta de Mentre em moria i, alhora, les frases de llarg alè que són marca de la casa i que, quan respiren, constitueixen la màxima expressió de la meravellosa misèria de la condició humana. Ai, si Tallada fos de Massalcoreig!