Germà Floyd

Es pot comparar el que els passa als negres als Estats Units amb el que ens passa als catalans aquí? Es pot comparar sense cap mena de dubte si tens ganes de fer el ridícul, que és el que estan fent aquests dies molts hiperventilats indepes que fan passar una profunda vergonya aliena. Als Estats Units ha esclatat el que Martin Luther King en deia el llenguatge dels que no són escoltats. Amb fúria i ràbia. Així parlen els humiliats, que responen amb la violència que un estat racista fins a la medul·la utilitza des de fa segles contra ells. Dos setmanes de ràbia contra unes forces de seguretat desplegades com gossos salvatges.

La magnífica revolució afroamericana, que ens ha regalat notícies meravelloses com la de Trump refugiat al búnquer d’una Casa Blanca més blanca que mai, exigeix que facin fora tots els policies racistes, que són quasi tots. Davant la formidable fúria negra també es pot fer el ridícul reaccionant com fan apòstols de la doctrina évole: “Qué desastre. Qué mal todo. Hablemos. Parlem.” Parlem de què? De si als negres en comptes d’assassinar-los els deixem en coma? L’altre dia, Pablo Echenique, un fan de la doctrina évole, escrivia això: “Posible conversación cuando los nazis empezaban a crecer en Alemania: –Frau Olga, ¿se ha enterado de que han colgado una estrella en la tienda del señor Levy y le han dado una paliza? –Hay mucha crispación, Frau Utte. De un lado y de otro. Todos los partidos tienen parte de culpa.” Les paraules d’Echenique són una lamentable banalització del mal (en un sentit superficial, no en el profund d’Arendt), però deixen clar fins a quin punt l’equidistància que ell tant ha practicat fa ràbia quan la víctima ets tu, com li passa ara que les mentides de De los Cobos van contra los comunistas en comptes de contra los separatistas. Coses que passen quan tardes 80 anys a adonar-te que has perdut la guerra.

Als évoles i als echeniques se’ls ha de recitar una vegada més Niemöller (no vaig dir res perquè jo no era comunista; no vaig dir res perquè jo no era sindicalista; no vaig dir res perquè jo no era socialdemòcrata; no vaig dir res perquè jo no era jueu...; quan van venir a per mi no quedava ningú que pogués defensar-me) i se’ls ha de recordar que en qualsevol discussió, el primer que cita els nazis ha perdut.