Bach a Auschwitz

Deia Auden que la Xacona de Bach és avorrida.

Queda clar que una persona intel·ligent pot dir les mateixes tonteries que un tonto.

La Xacona és la música que jo enviaria a l’espai com a símbol del més gran que ha fet la humanitat si fos director de la NASA. Bach l’escriu arran de la mort de la seva primera esposa. És un superb epitafi per Maria Bàrbara. Els passos de la mort hi ressonen implacables per sobre de melodies en forma d’espectres que mantenen viva l’esperança en la resurrecció d’aquest luterà magnífic que creia que retrobaria la seva estimada en l’eternitat de Rimbaud: la mar barrejada amb el sol. A la portada de les seves sis sonates i partites per a violí, de les quals forma part la Xacona, hi diu Sei Solo. Bach sabia que en italià el plural és soli, però vol introduir la paraula solo: estic sol. La Xacona recorda per dramatisme i eficàcia narrativa el To be or not to be shakesperià. És un diàleg amb un moribund escrit amb esgarrifosa austeritat. Bach ens ensenya que les coses més intel·ligents solen ser simples. En moments com aquest sembla que respiri l’aire d’un altre planeta. La bestiesa d’Auden sembla inofensiva, però la tonteria i la pedanteria són arseni quan embruten l’idioma. Tota degradació humana arriba precedida d’una degradació proporcional del llenguatge. Un cop d’estat es fa amb tancs; no amb vots. No tinc clar que Karl Kraus exagerés quan deia que no escandalitzar-se per una coma mal posada és el primer pas per justificar una guerra. Els romàntics deien moltes rucades, però l’encertaven quan afirmaven que el llenguatge condiciona l’estructura mental –i moral– de la persona. El concepte més revolucionari de la modernitat és el de dignitat perquè molesta els tirans. No es pot abaixar la guàrdia en l’idioma –ni per tant en la música–. Bach va salvar vides a Auschwitz. El documental The lady in number six, sobre la pianista més vella del món, n’és una prova. La música ens redimeix de les matemàtiques que no sabem, de les llengües que no parlem, de l’espiritualitat que no tenim. Si renunciem a aquest tresor mereixem quedar gravats amb lletres d’or en la història universal de l’estupidesa, si ho fem sense pensar, o de la infàmia, si ho fem amb altres intencions. Ja ho saps, Auden. O estúpid o infame.