Elogi del pagès

Fa quatre mesos que dic que espero que no només la història, sinó també els tribunals, posin al seu lloc els governants per la seva infame gestió de la pandèmia. Si s’hagués confinat Madrid, 3 de cada 4 positius no haurien existit. El necessari confinament es va fer amb criteris inhumans que pagarà la salut de vells, malalts mentals i nens. La Generalitat fa una gestió igual de pèssima. Ens culpa a naltros per amagar que no fa la seva feina (tests i rastreig). I ara acusen els pagesos d’explotadors!

–Tranquil·litza’t, home, que t’agafarà un patatús. Ja vaig llegir l’altre dia la teva apassionada defensa dels pagesos.

–Un pagès és molt més complicat d’entendre que un intel·lectual. Els intel·lectuals solen viure en un món de lògica personal que s’han forjat ells mateixos, i quan coneixes els tres o quatre trucs que constitueixen el seu sistema –la vanitat és el primer–, són relativament abordables. Un pagès fa la impressió de ser molt més complex.

–És molt savi, això que dius.

–No ho dic jo. Ho diu Pla, una de les dos persones de qui més he après a estimar el pagès, que té un caràcter que naltros hem perdut. Si el tinguéssim, no hauríem acceptat amb una docilitat indigna ordres estúpides com la de tancar els nens mentre els gossos sortien cada dia.

–Doncs la història potser també ens haurà de jutjar a naltros.

–Ja som tot allò contra el que vam lluitar als 20 anys.

–És molt pessimista, això que dius. Si és que ho dius tu...

–Ho diu José Emilio Pacheco al seu poema Antiguos compañeros se reúnen, i té raó. Si als progres del 82 ens haguessin dit que 40 anys després acceptaríem que un govern socialista donés veu a militars al costat de ministres, hauríem dit que era una broma. Necessitem dècades per aprendre que la vida és una impressionant collonada ridícula. El pagès ho intueix de jove i aprèn a estimar-la.

– “Una de les dos persones”, has dit abans. L’altra és?

–El meu pare. “Cuántas veces soldado, y sin embargo / no defendí la casa de mi padre”, diuen uns versos de Juan de Dios García que tinc gravats com metralla a la memòria. Quan la setmana passada vaig dir que els pedants de Barcelona, amb tota la seva petulància, no li arriben a la sola de la sabata a un pagès, vaig pensar: ara sí. Ara l’has defensat.