Cabrons

un cabró no pensa mai que és un cabró. Sempre pensa que el cabró ets tu. Mai no ens acostumem a la distància entre la moralitat del que diu la gent en públic i la immoralitat del que fa en privat, però sí que siguin els nostres amics. ¿Ja sóc com veia jo fa una dècada les persones de cinquanta i tants anys? Ja tinc el mateix desinterès per aprendre dels joves? Jugo una altra divisió, i no parlo precisament d’un ascens? Donem lliçons als periodistes que comencen, però ens vam passar dècades parlant de la corrupció de CiU a les sobretaules i mai no en vam publicar una línia. Critiquem els polítics, però els votem. La vergonya aliena té una bona dosi de vergonya pròpia. És impossible que cap jutge del Constitucional pensi que el rei és inviolable perquè què passaria si les relacions sexuals del Borbó amb dones fossin amb nenes? I no obstant això, tots diuen que ho és. Què faria jo si de dir aquesta bestiesa o no dir-la en depengués la meva plaça al Constitucional? Em temo que la diria, i em temo que tu també. Els cabrons mai no pensem que som cabrons. Sempre pensem que els cabrons són els altres. Cap persona s’acostuma a la distància entre la moralitat del que diem en públic i la immoralitat del que fem en privat, però sí que siguem els seus amics.

–Quin bon rotllo, tu! Dóna bo llegir-te cada dilluns!

–Tots tenim al cap els versos de Borges. “He cometido el peor de los pecados/ que un hombre puede cometer. No he sido/ feliz.”

–Alegria! Que pessimista ets!

–Ho sóc menys que els sofistes: “Res existeix; si alguna cosa existís, seria incognoscible; si alguna cosa existís i fos cognoscible, resultaria incomunicable.” Jo, en canvi, aspiro a igualar el balanç d’Abd al-Rahman III.

–Preferiria no sentir-lo.

–El sentiràs: “He regnat 50 anys. Riqueses i plaers han esperat la meva trucada per acudir d’immediat. En aquesta situació, he anotat diligentment els dies de pura felicitat: sumen 14.”

–Quines rucades se t’ocorren!

–M’agrada que diguis això! Espero del lector d’aquestes columnes el mateix que esperava Camba: que sigui indulgent amb els meus apassionaments i que, en comptes d’enfadar-se amb les meves paradoxes, somrigui afectuosament i digui: “Però, quines rucades se li ocorren a aquest home...!”