Shakespeare i Trump

Deia Julio Camba, i no és el primer cop que el cito aquí, que els homes no són ni bons ni dolents: són absurds. Totes les persones som absurdes, sí, però n’hi ha que a més són dolentes i estúpides. Això és Trump. La seva estupidesa és la de qui diu que tal persona té cent anys i fuma un puro diari, i per tant el puro és bo (la versió pandèmica diu: tal persona pren moltes precaucions i s’ha contagiat, per tant no cal prendre precaucions). Però Trump és sobretot dolent, i per això el vota tanta gent. Shakespeare ens va ensenyar fa quatre segles la fascinació pel mal. Va elevar a la categoria d’art la construcció de vincles emocionals amb personatges malvats.

El seu Ricard III ja ens adverteix al monòleg inicial de la naturalesa obscura que mou els seus moviments i de la seva intenció d’aconseguir el tron utilizant tots els recursos, inclosos els legals. Essent com és el poeta més important de tots els temps en llengua anglesa –i en totes les llengües, amb permís de Baudelaire, Dante i l’entitat que coneixem amb el nom d’Homer–, Shakespeare és el menys anglès dels autors anglesos perquè Anglaterra és la pàtria de la compostura i ell venera l’excés. S’ha dit que avui escriuria guions per a The Sopranos, però això és una rucada; més correcte seria dir que The Sopranos no existirien sense Shakespeare. El discurs de Trump és equiparable al que dirigeix Marc Antoni al poble de Roma en el Juli Cèsar shakespearià: “No tinc talent, ni eloqüència, ni mèrit, ni estil, ni maneres, ni el poder de l’oratòria per enaltir la sang dels homes. Parlo d’una manera planera i només us dic el que valtros mateixos sabeu.”

Però Shakespeare sap que la fascinació pel mal no pot amagar que la maldat, encara que sigui magnètica, no té interès perquè es dona naturellement, par fatalité, per dir-ho amb paraules de Baudelaire. Que l’interès el té la bondat perquè est toujours le produit d’un art. Shakespeare valora el pecat, entesa aquesta paraula en un sentit laic. El pecat comporta dolor moral. Si no es valora, si tot està permès, no hi ha substància, ni penediment, ni pietat, ni misericòrdia, ni res. Aquest és el drama de les avantguardes: que rasques una mica i no hi ha res. I aquest és el drama de la humanitat. Que Trump ha perdut, sí, però 71 milions de persones han votat absurditat, estupidesa, no-res, maldat.