Shakespeare i Trump (II)

L’altre dia feia un paral·lelisme entre el discurs de Trump i el que dirigeix Marc Antoni al poble de Roma en el Juli Cèsar de Shakespeare. Recordem-ho: “No tinc talent, ni eloqüència, ni mèrit, ni estil, ni maneres, ni el poder de l’oratòria per enaltir la sang dels homes. Parlo d’una manera planera i només us dic el que valtros mateixos sabeu”. La primera part és aplicable a Trump, que no té ni talent, ni eloqüència, ni mèrit, ni estil, ni maneres. La segona és aplicable al periodisme d’avui, que es limita a dir al lector el que vol llegir, de manera que massa vegades la llibertat de premsa consisteix a poder escollir el diari que volem que ens enganyi. És, el d’avui, un periodisme onanista.

El mateix passa amb les xarxes. Les omplim de gent que ens dona la raó. Aquest periodisme i aquestes xarxes expliquen que a Trump, fins i tot quan ha perdut, l’hagin votat 71 milions de persones. No cal dir que les paraules de Marc Antoni no són aplicables a Shakespeare, que va crear una humanitat paral·lela i es va convertir en el gran dinosaure de la literatura mundial sense que l’escriptor aparegui enlloc en els seus drames. No és ningú per poder ser tothom. Això només ho fan els més grans.

És molt difícil camuflar-se en la pròpia obra perquè sigui universal. Els grans poetes no ens conten la seva vida. Ens conten la nostra. El perill és caure en el defecte dels actors que tenen massa personalitat: no veiem els personatges, els veiem a ells. El millor intèrpret és el que passa desapercebut perquè només ens deixa veure el protagonista. També els creadors veritablement grans s’amaguen rere els seus personatges. L’home Shakespeare és invisible. Tot el contrari que Trump, que només sap interpretar el monstre grotesc que és, i al qual les televisions van tallar quan va denunciar frau electoral. Una esperança per al periodisme? Sí, però sense tirar coets. Dubto que l’haguessin tallat si hagués guanyat les eleccions (també dubto que tallessin Kim Jong-un a Corea del Nord). I, d’altra banda, Trump, a Shakespeare, a les urnes, el destrossaria.

(Però abans hauríem d’explicar-li qui és Shakespeare, i què és un escriptor, i què és escriure, i què és llegir. A poc a poc. Amb delicadesa. Com se li explica a un nen un llampec. La veritat l’ha d’enlluernar a poc a poc, o aquest home se’ns quedarà cec.)