Cor d'hivern

A vegades el món és un amic que somriu, et dona la mà perquè hi confiïs, et fa creure que avui és sempre encara; a vegades és un cementiri amagat, hi dones voltes amb el taüt a sobre, t’oculta el misteri. Tens el cor d’Unamuno: garapinyat en gel agre.

El gel com a petrificació de les potències de l’aigua. De la vida. Del fluir. De la comunicació d’elements. Projectem en l’hivern els nostres fantasmes. Tremolo quan penso que els monstres que més temo són dins meu. El novembre fermenta els records dels morts sota terra, el desembre aboca el sol a l’abisme, el solstici d’hivern el fa renéixer des de les tenebres i el gener et torna la fe en la immortalitat de totes les hores perquè tens cada dia dos minuts més de llum de primavera.

Si algun dia no creus que aquesta llum ve del fons de l’univers a donar nova energia a la teva vida és que estàs mort. L’home del paleolític ja devia advertir que el sol continua el seu ofici implacable sense comptar amb les tempestes del cor. “Fui a la boda con el alma escarchada de odio, el corazón garrapiñado en hielo agrio, pero sobrecogido de un mortal terror, temiendo que, al oír el sí de ellos, el hielo se me resquebrajara y, hendido el corazón, quedase allí muerto o imbécil. (...) Ella estaba hermosísima. Cuando me saludó sentí que una espada de hielo, de hielo dentro del hielo de mi corazón, junto a la cual aún era tibio el mío, me lo atravesaba; era la sonrisa insolente de su compasión”.

L’ànima de Jane Eyre garapinyada en gel agre per una infantesa humiliant. “El vespre del dia que vaig veure com la senyoreta Scatcherd fuetejava la seva alumna vaig córrer per entremig dels bancs i taules i els grups de noies que reien. Vaig mirar cap enfora: nevava molt. Vaig posar l’orella prop de la finestra i vaig sentir alhora l’alegre xivarri de dins i el desconsolat gemec del vent de fora”. El viatge d’hivern de Schubert acaba amb una viola que emet una nota greu persistent.

El viatger pregunta si l’acompanyarà al final del trajecte i la viola –la seva ànima– no respon. La barca de Caront emergeix de la boira. Apareix la silueta de la riba. El sol, en un rogle, il·lumina amb llum blava el lloc en què em va deixar la meva estimada.