El poeta i el 'patán'

Per cada cent persones que s’emocionen, només n’hi ha una que pensa; i per cada deu mil que pensen, només n’hi ha una que hi veu. Ho llegeixo a La prensa se equivoca y otras obviedades, de G.K. Chesterton (Encuentro, 2021), i em serveix per entendre per què ens acompanyen Dante i Velázquez, Shakespeare i Bach. Perquè tot ho veuen. Hi ha una tendència a qüestionar els genis per haver mantingut posicions avui intolerables que eren habituals quan l’home i la dona eren pràcticament dos espècies diferents. L’infame veto d’una poeta (una poeta?) afroamericana a l’excel·lent traductor Víctor Obiols perquè no és negre ni dona ni feminista ni lesbiana exemplifica fins a quin punt pots fer un ridícul espantós quan et passes de frenada. També sembla fora de lloc anatematitzar Neruda perquè parla d’una dona caducada, com s’ha fet aquests dies a Babelia. Jutjar l’art des de la moral és un error catastròfic. La sàvia França va condemnar durant cent anys Les flors del mal, el millor llibre del seu segle. Una lectura anacrònica tombaria la meitat de la poesia de tots els temps, començant per Catul. Deixem que ell i Clòdia disfrutin i es riguin dels amargats. Les podes topiàries espanten, i alguns podadors encara més. Catul no cau i Baudelaire tampoc, per descomptat. Ara: Neruda té un problema que es diu Neruda. En concret el que diu (el reprodueixo en prosa perquè no ens despisti la mètrica): “Si tu mano te lleva a otro camino se caerá podrida. Si me apartas de tu vida morirás aunque vivas. Seguirás muerta o sombra andando sin mí por la tierra”; “adorada, recibe mi tristeza y mi cólera, mis manos enemigas destruyéndote un poco para que te levantes de la arcilla, hecha de nuevo para mis combates”; “soy tu dueño”; “tienes que obedecerme.” Neruda no cau, però la seva visió de l’amor, que és la d’un patán, sí. Cada generació rellegeix la tradició i es queda amb allò que la interpel·la. Neruda només s’aguanta si prescindim del poeta-amo que canta a una dona submisa i tonta que avui afortunadament és una espècie en extinció. La dona etèria que apareix a la poesia amorosa de Rilke, per cert. Neruda s’aguanta si se’l poda d’aquesta misogínia i de les seves odes a Stalin, evidentment.