Per què llegim?

Per què escric aquests articles? Quin sentit té ser columnista? En la meva opinió, només en té quan aconseguim que no importi el que tractem o el que diguem. Un columnista té raó de ser quan el lector vol llegir-lo encara que parli de coses que no li interessin o estigui en desacord amb el que diu. Passa el mateix amb el crític musical o literari. És bo quan sap reconèixer l’excel·lència d’una estètica que no és la seva. Quan és capaç d’aprendre una bona lliçó de l’obra que ressenya encara que no li agradi. En el cas del columnista, la clau és el to, no el tema. El seu valor radica en la veu pròpia. L’autenticitat és com l’enginy, un intangible que es té o no es té, i si el persegueixes estàs condemnat a fracassar en el millor dels casos o a fer el ridícul en el pitjor. Llegim Pla i Camba i Cunqueiro perquè fan mil vegades el mateix article i mai no avorreixen perquè sempre són diferents, com la pluja o les albades. Llegim perquè ens volem lluny de naltros. Dels nostres prejudicis, de les nostres manies. Inútilment. Ens ho adverteix Borges: “Un hombre se propone la tarea de dibujar el mundo. A lo largo de los años puebla un espacio con imágenes de provincias, de reinos, de montañas, de bahías, de naves, de islas, de peces, de habitaciones, de instrumentos, de astros, de caballos y de personas. Poco antes de morir descubre que ese paciente laberinto de líneas traza la imagen de su cara.” Llegim per fugir de la nostra tossuderia, per burlar el caràcter que tan injustos ens fa ser amb les persones que estimem, per deslliurar-nos de l’obsessió per tenir raó o pitjor encara: per voler que ens la donin encara que no la tinguem. Però sempre llegim el mateix. És igual si és Proust: “Treballem en tots els moments per donar forma a la nostra vida, però copiant a pesar nostre, com un dibuix, les característiques de la persona que som i no les de la que ens resultaria agradable ser.” És igual si és Kafka: “A través dels meus gargots, fujo de mi mateix per retrobar-me de nou quan arribo al punt final.” La clau és mantenir la distància, i no només en pandèmia. No et prenguis gaires confiances amb ningú, sobretot amb tu mateix. Perquè poc abans de morir, quan arribis al punt final, no t’espanti la teva cara.