Bandarres

L’anomenada cultura de la cancel·lació fa por. Els Estats Units, absorts en les seves bíblies, els seus revòlvers i els seus enemics fantasmagòrics, contenen també un munt d’activistes fanàtics que no són més rucs perquè no s’entrenen. Et venen al cap paraules d’Unamuno. “Toda esta gente está en contra de la inteligencia.” El feminisme, l’antiracisme i el moviment LGTB han fet avançar segles la humanitat, però la seva caricatura atempta contra el dret a canviar d’opinió, a aprendre dels errors i a ser alguna cosa més que un lloro que repeteix prejudicis. Una víctima de la cultura de la cancel·lació ha estat a casa nostra Víctor Obiols, vetat perquè no és dona ni negra ni lesbiana. Als Estats Units l’últim exemple ha estat la censura –la cancel·lació– d’una biografia de Philip Roth perquè els talibans de la correcció política hi han vist simpaties a una masculinitat caducada que avui avergonyeix com els acudits de gordos i maricones que es veien a la tele fa mig segle, però que va existir tal com la descriu aquest gran representant de la millor narrativa americana. Tota censura ens empetiteix. Tota? No! N’hi ha una que ens fa grans, i és la que aplica el temps a alguns genis impresentables. Pla explica que seria molt agradable que la història de la cultura no contingués cap bandarra, però la realitat és que l’amor a la veritat és compatible amb la més repugnant avidesa personal; la llibertat de pensament, amb el temperament més brètol; la hipocresia, amb el més gran talent; la gràcia poètica, amb un monstre de perversitat. L’edició completa dels diaris de Gide, de la qual acaben d’aparèixer els dos primers volums (DeBolsillo, 2021.), relata actes que avui comportarien molts anys de presó. Afortunadament la justícia poètica, aquella en què un jutge anomenat temps exerceix de censor implacable, posa cada cosa al seu lloc. D’alguns genis bandarres n’hem de valorar que hagin sabut tornar a tocar els temes de sempre amb gràcia i misteri i que es facin –i ens facin– les grans preguntes sense pedanteria ni grandiloqüència. La resta –la pederàstia de Gide, el racisme de Borges– ha de quedar per sempre als arxius per a ús exclusiu d’estudiosos com a testimoniatges de la infàmia.