Les Thelma i Louise del XIX

“Grandes verdades que dicen los hombres”, llegíem aquests dies en una exposició sobre el franquisme a l’Arxiu de Lleida: “Las mujeres no saben dar vueltas a un tornillo en el buen sentido, andar con equilibrio por el pasillo de un tren en marcha, tomar un ascensor sin decir al bajar qué miedo me da...” Aquestes imbecil·litats feien gràcia als energúmens de fa 70 anys. Avui estem millor, però no per tirar coets. Ho sabem tot de les parelles dels presos polítics i res de les de les preses. Casualitat? Potser sí, però la meva parella va haver de renunciar durant anys a la seva promoció laboral quan vam tenir una filla i jo, no. Dos casualitats ja no colen, i aquest 2021 s’ha estrenat la pel·lícula Una joven prometedora, un cant feminista que impacta igual que Thelma i Louise (però no commou tant: si no t’emociones amb les morts de les heroïnes de Ridley Scott i amb la Ballad of Lucy Jordan que canta Marianne Faithfull en aquest film memorable, el mort ets tu). Aquests dies m’acompanya Aurora Leigh (Cátedra, 2021), un poema novel·la fascinant d’Elizabeth Barrett Browning, la gran escriptora que, seguint una mentalitat misògina que arriba fins avui, quan es va casar amb Robert Browning no podia fer ombra al poeta i es va convertir en el seu apèndix. Aurora Leigh és una obra mestra que demostra la falsedat del prejudici que diu que per contar històries la prosa és preferible al vers. És l’autobiografia d’una dona que no cabia en el seu temps. Per elogiar-la, a un crític del XIX no se li va ocórrer res millor que dir que en la seva obra no hi havia “el més mínim indici que l’ha escrit una dona”. La protagonista se’n va a viure amb una amiga que ha tingut un fill després de ser violada, i així el nen no té pare, però té dos mares. El do de l’amistat les salva. També el de la intel·ligència. Contada en vers, la seva història té una música que en prosa no tindria. Aquests dies també m’acompanya la gran Isak Dinesen, que ens explica això de la seva relació amb els indígenes de Kenya: “Aquella gent no coneixia la rima; encara no l’havien descobert. Els deia coses que en prosa els haurien fet enfadar, però en versos rimats els divertien. Em deien: si us plau, parla com la pluja.”.