Perquè ens dona la gana

Voltaire només li demanava una cosa a Déu. “Que els nostres enemics siguin ridículs.” Quasi sempre era atès. Qualsevol persona és un misteri per a una altra, i aquesta és la nostra grandesa.La llibertat. La dignitat. Només la vellesa de l’home digne no és sinistra, perquè només la dignitat no envelleix. “Avui, res”, va pronosticar al seu diari Lluís XVI; aquell dia va caure la Bastilla. “No sé què aportarà demà”, va escriure Pessoa; al dia següent va morir. Però els nostres morts no moren fins que morim, i mentre vivim som dignes si desobeïm. Per això són fascinants els gats. “Perquè mai no et fan cas”, deia Voltaire. “Les gallines tampoc”, objectava Hume. “Les gallines no te’n fan perquè no t’entenen; els gats t’entenen i no te’n fan perquè no els dona la gana”, sentenciava Voltaire. Als escriptors els agraden els gats perquè són criatures neuròtiques i rebels, i als gats els agraden els escriptors per les mateixes raons. De manera que mira, Jesús María Barrientos, president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: no ens has d’explicar quin és el preu de la llibertat, i deplorem que els polítics hagin jugat amb la por a la pandèmia per tractar-nos com a borregos, i el record de les rodes de premsa de militars al costat de Pedro Sánchez mentre els nens estaven tancats a casa ens tortura, i sabem que quan poses la por al cos d’algú en pots fer el que vols, i no ens has d’ensenyar què és la dignitat: ho sabem pels gats, però si s’ha de fer o no toc de queda per lluitar el coronavirus no ens ho has de dir tu; ens ho ha de dir Argimon, o Simón, o Trilla, però no tu. I mira, Carlos Lesmes: quan culpes els partits de no renovar el poder judicial menteixes perquè fa mil dies que el teu mandat ha caducat i tu no has renunciat, i quan critiques el govern per concedir indults et carregues una independència dels poders que sembla que només han de respectar els governants i els diputats, però no uns jutges que els últims anys us ha donat per convertir-vos en els nostres enemics ridículs, cosa que certificarà en els propers mesos no sé si Déu, però sí Estrasburg amb la repassada memorable que farà a la sentència més famosa, i venjativa, i grotesca, que ha firmat el teu amic Manuel Marchena.