PRIMERA ESMENA
Beethoven i Llarena
Felip II va imposar el catolicisme a tots els seus territoris a sang i foc. Aquests territoris eren molts. Era, “por la gracia de Dios”, rei de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, Nàpols, Sicília, Mallorca, Sardenya –sí, Sardenya– i “las Indias y Tierra Firme del mar Océano”; arxiduc d’Àustria; duc de Borgonya, Lorena, Bramant, Luxemburg i Milà; comte de Flandes i Holanda; marquès del Sacre Imperi; senyor d’Utrecht i governador d’Àsia i Àfrica. Això per anomenar només la meitat dels seus títols. Guillem d’Orange va encapçalar la revolta dels actuals Països Baixos contra la tirania de Felip II i el tirà, després de declarar-lo, el març del 1580, “traïdor, home pèrfid i enemic de la humanitat”, va oferir 25.000 corones d’or a qui l’assassinés. A les dos de la tarda del 10 de juliol del 1584, després de dinar, Guillem es va aixecar de la taula per anar a les habitacions superiors de la seva residència de Delft. Va parar un moment per saludar els militars que el protegien i, quan començava a pujar les escales, un dels agents que acabava de reclutar, Baltasar Gérard, va fer una passa endavant i li va disparar les tres bales que tenia a la recambra de la pistola. Guillem va morir en pocs minuts. Baltasar Gérard va ser torturat i executat i la seva família va rebre les 25.000 corones d’or promeses per Felip per aquest exemple precoç de terrorisme suïcida. El que avui coneixem com Espanya porta 400 anys fent el ridícul en el que avui coneixem com Europa. Ni aquest assassinat ni les barbaritats del duc d’Alba, que el 2 de desembre de 1572 va ordenar matar tots els homes, dones i nens de la ciutat de Naarden, van poder fer res contra el desig d’independència de les anomenades “Provincias del Norte”.
Beethoven va posar una música meravellosa a la tragèdia de Goethe Egmont, que narra la rebel·lió flamenca contra Felip II. L’obertura de Beethoven acaba amb una coda gloriosa que t’emborratxa d’eufòria i et fa venir ganes d’alliberar la Polònia envaïda per Woody Allen després d’escoltar Wagner. Un èxtasi semblant al que et provoquen els memorables gatillassos patriòtics de Pablo Llarena, que és probablement, des de fa quatre anys, el personatge més grotesc de la judicatura espanyola.