PRIMERA ESMENA
Per què odio Koeman?
No perquè sigui dolent. D’entrenadors dolents com el fred tardà n’hi ha un munt. Sense moure’ns del Barça, tots els que ha tingut els últims 33 anys menys Cruyff, Guardiola i Luis Enrique. L’odio perquè és mesquí. (Parèntesi per a tècnics: en la seva última derrota va culpar Nico per no haver seguit Leman en el primer gol de l’Atlético, una cosa estúpida com si a mi em fessin seguir Usain Bolt; però no odio Koeman per la seva estupidesa, sinó per tenir la baixesa d’assenyalar en públic una criatura de 18 anys). El futbol com a passió sorgeix a Europa i Sud-amèrica com a refugi dels obrers acabats d’arribar a les grans ciutats a finals del segle XIX i principis del XX. Com que no se sentien representats pels estats i la burgesia, van agafar els equips com a bandera. Anar al camp era un ritual sagrat. Alienació marxista en estat pur. Alguns vam escollir el futbol com a pàtria quan érem nens. No és que sigui un assumpte a vida o mort, pensem: és molt més que això. Alegria. Passió. Amistat. Tot el que trobem en l’últim llibre de Carlos Marzal (Nunca fuimos más felices, Tusquets, 2021), una reivindicació de la felicitat a partir del futbol. A l’epíleg descriu un dinar a casa seva amb una colla d’amics, la majoria poetes. És la descripció de la felicitat. El fill de Marzal, d’onze anys, surt a jugar a futbol amb un dels poetes. I de cop, la tragèdia. “Papá, sal, que Antonio se ha caído y se ha hecho daño.” Un mal cop al cap i Antonio queda empresonat en el seu cos inert. Morirà dos anys després. És impossible llegir aquestes pàgines sense llàgrimes als ulls. “Antonio salió de su casa en La Vall aquel uno de mayo y no volvió jamás a pisarla. Cuando digo nunca más, hay que leer y entender eso: nunca más. Nunca más entre sus objetos, entre sus libros tal y como los había dispuesto. Nunca más frente al paisaje que asoma desde sus ventanas. Nunca más en su sillón frente a su flexo de lectura, de los que habló en algún poema. Nunca más al lado de todo lo que queramos añadir. Nunca más.” Antonio és Antonio Cabrera, un dels millors poetes de tots els temps. Agafo el llibre Tierra en el cielo d’aquest home, també gran ornitòleg. Llegeixo: “Volar, volar./ Darle al atardecer/ su flecha triste”.