Tornar a passar pel cor

“En conec un que, quan li pregunto el que sap, em demana un llibre per mostrar-m’ho; i no s’atreviria a dir-me que té el cul ronyós si no va de seguida al seu lèxic a mirar què vol dir ronyós i què vol dir cul.” Ho explica Montaigne als seus immortals Essais, i ho raona: “Sabem dir: així ho digué Ciceró; vet ací els costums de Plató; aquests són els mots mateixos d’Aristòtil. Però què diem nosaltres mateixos? Què jutgem? Què fem? El mateix diria un lloro. Aquesta manera de fer em recorda aquell ric romà que havia tingut bon compte de recaptar homes experts en tota mena de ciències i creia que aquest pensament era seu perquè era a la ment de la seva gent.” Pensar pel nostre compte i assumir-ne les conseqüències és clau en el concepte de dignitat, que és un dels més revolucionaris de la humanitat. La seva sola invocació, com si fos una paraula màgica, tira per terra obstacles que han dificultat el progrés moral. La dignitat no imposa deures; concedeix el dret a exigir que els altres la respectin. Dignitat és allò que fa nosa. Que fa nosa al poder. Fa segles es relacionava amb la perfecció; avui, la imperfecció la il·lumina amb més plasticitat. Tota degeneració individual i col·lectiva va precedida d’una degeneració del llenguatge. La dignitat exigeix una poètica. És freqüent que les persones dignes acabin soles, però tenen consol. Com que la seva companyia és preferible a la dels altres, tenen motius per apreciar la seva soledat.

Una commovedora dignitat té el protagonista de la pel·lícula Coco, una de les meravelles de la miraculosa Pixar, la factoria d’animació més impressionant del món. S’hauria de canviar la Constitució per afegir un article que fes obligatori veure aquesta joia el Dia dels Difunts. És un cant a la memòria com a generadora d’emoció pura. Una brillant escenificació de com pot ser l’univers tragicòmic i fantasmal dels que no hi són (però hi són). Difícilment poden explicar-nos millor, als nens i als que ja no ho som tant, que els nostres morts ens interpel·len i no moren del tot fins que no tornen a morir en forma d’oblit.

Recordar vol dir tornar a passar pel cor. Per això la teva segona mort és molt, però que molt llunyana, pare.