La mare i la Bíblia

Quan érem petits la mare ens llegia un trosset de Bíblia cada dimarts abans de dinar. Des de llavors el llibre m’ha acompanyat. El llegeixo com el diari perquè porta les últimes notícies. La mare ens n’escollia fragments perquè sentia que la seva obligació era revelar-nos el que és sagrat amb veu de pregària, ulls diàfans i llum de paradís, i això és el que feia. D’aquelles lectures en vaig treure coneixement en forma d’intuïcions. Revelacions. Que Déu és massa gran perquè només sigui catòlic. Que la ideologia és la filosofia dels tontos. Que el bon morir és la feina més decent. Que el primer desig d’un enginyer és que el seu fill sigui poeta. Que per fer un vers no n’hi ha prou amb un boli, una llibreta, ganes d’escriure i alguna emoció de tercera categoria: hi ha d’haver necessitat de vida o mort i t’has de barallar amb les paraules, i estimar-les, i odiar-les, i rescatar-les, i inventar-les, i descobrir-les, i conquerir-les, i tot això només per al primer vers; imagina’t per al poema sencer. ¿On s’és vist que un músic escrigui simfonies sense haver-se ensinistrat abans durant anys en l’ofici? Aquestes i altres intuïcions m’ha revelat una Bíblia de la qual sempre m’ha sorprès la seva desconcertant falta de sentit de l’humor. En primer lloc perquè jo, encara agnòstic (i això vol dir que no soc exageradament vell, perquè sé que l’agnosticisme es cura amb l’edat), intueixo que l’humor té una força teologal i el somriure, una potència transcendent. I en segon lloc, perquè l’humor, juntament amb l’idioma, forma part de l’aristocràcia de la intel·ligència. Un canonge de Notre-Dame del segle XVII agonitzava i veia com els seus criats s’emportaven els seus bens d’amagat. Un mico li va robar el bonet quadrat i se’l va posar. Davant d’aquesta imatge, el canonge es va posar a riure tan aparatosament que l’abscés de la gola va rebentar i es va curar. La tristesa s’assembla molt a la malaltia i riure’t de tu mateix et salva. No hi pot haver una burla més ridícula de la vanitat d’un canonge que un mico amb el seu bonet posat al cap. L’humor fa miracles quan es posa al servei de la humilitat. Això no ho sap la Bíblia però sí la mare, que des que vam néixer ens ha curat.