¡Qué coño!

“No penso llegir més Borges”, em diu un amic, “perquè es burla del guaraní com si fos una llengua d’ignorants”. Li dic que el Borges que escriu és un dels millors de tots els temps, però el que opina diu les mateixes tonteries que un tonto. “No ho diu en una entrevista; ho diu en un conte.” Recupero el famós conte El otro. Un Borges vell li diu al Borges jove, asseguts al mateix banc, però un a Boston i l’altre a Ginebra, aquesta ruqueria: “Ahora las cosas andan mal. Rusia está apoderándose del planeta; América, trabada por la superstición de la democracia, no se resuelve a ser un imperio. Cada día que pasa nuestro país es más provinciano. Más provinciano y más engreído, como si cerrara los ojos. No me sorprendería que la enseñanza del latín fuera sustituida por la del guaraní.” Recordava la bestiesa de la superstició de la democràcia, però no la burla del guaraní. Tothom diu que la correcció política és una forma de censura, però jo veig que millora el respecte als dèbils i a les minories. Quan va morir Almudena Grandes vaig recordar les últimes paraules de Malena es un nombre de tango. “¡Qué coño!” Rellegeixo el final. “Cuando le vi, se me escapó aquella vieja risita chillona que antes me prestaba la indeseable apariencia de una retrasada mental que da palmas porque le acaban de sacar de paseo”, i llavors diu: “¡Qué coño!” Si Grandes hagués escrit el llibre el 2019 en comptes del 1994 no diria “retrasada” mental; diria discapacitada. Borges va dir barbaritats fastigosament racistes (és increïble el que pensava dels negres!), però a qui és capaç de descriure els déus com uns éssers bestials que no saben ni parlar; i de vindicar la traïció com una forma de compassió i d’identificació amb l’altre, que és la font de qualsevol moral; i de dir-nos que un home que cultiva un jardí, i un que descobreix una etimologia, i un que agraeix que a la terra hi hagi música, i un que acaricia un animal adormit, “esas personas, que se ignoran, están salvando mundo”; a qui escriu tot això li perdono tot. A Casado, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i al Tribunal Suprem, en canvi, no els perdono que posin les seves mans brutes sobre la llengua que em va ensenyar la mare.