Un final sublim

El gran lexicògraf Samuel Doctor Johnson s’estava pixant de riure amb una colla d’amics quan va veure de reüll que s’atansava un personatge molt sever i petulant i va dir als seus col·legues, tallant l’apassionat debat intel·lectual: “Ei, nois, posem-nos seriosos, que allí ve un estúpid.” El sentit de l’humor és l’aristocràcia de la intel·ligència. I si és britànic, encara més. Chesterton, que feia 1,93 metres i pesava 130 quilos, li deia a Shaw: “En veure’t, qualsevol diria que la fam ha assolat el Regne Unit”, i Shaw contestava: “En veure’t, qualsevol diria que tu has causat la fam.” Chesterton era despistadíssim i va enviar un telegrama a la seva dona dient: “Soc al Mercat Harborough. On hauria de ser?”, i la dona va respondre: “A casa.” L’humor no és un element més en l’obra mestra; és una condició indispensable perquè una obra sigui mestra. El teatre de la vida té dos cares, la tràgica i la còmica. No es pot ser sempre sublim, digui el que digui Baudelaire. On tot és cim, res no té relleu. Un somriure és la distància més curta entre dos persones. No hi ha manifestació artística veritable que obviï aquesta humil ganyota. Sense aquesta base tragicòmica no hi ha manera d’entendre el món. Moltes vegades la millor manera d’intervenir en les coses és prenent-ne distància. Alguns artistes no resisteixen la temptació de la transcendència, que és un error de perspectiva. Un cec voluntarisme moral els porta a negar la comèdia. Tolstoi li va dir a Txékhov: “Com segur que ja sap, detesto Shakespeare, però les comèdies que vostè escriu són encara pitjors.” Òbviament aquesta doble estupidesa no va fer ni pessigolles a Txékhov, que estimava amb passió les obres de Tolstoi però pensava que s’havia convertit en un profeta i només sabia dir paraules supèrflues. Tenia raó en les tres coses. Quan Txékhov agonitzava, el metge li va posar una injecció de càmfora i va ordenar que anessin a buscar un tub d’oxigen. Txékhov va dir: “És inútil. Quan el portin ja m’hauré mort”. Llavors, el metge va ordenar que portessin una botella de xampany. Txékhov va acceptar i va dir: “Feia molt que no bevia xampany.” Van ser les seves últimes paraules, i són bellíssimes. Com tretes d’un conte seu.