Pau i Lola

Una nit claríssima d’agost passejava per Barruera amb un amic que em deia que fulano em considera molt poca cosa. Vaig mirar l’inabastable cel estrellat i vaig pensar: doncs té raó. La vida és la petjada que esborren a la sorra les ones de la melancolia. “I know not what tomorrow will bring”, va escriure Pessoa el 29 de novembre del 1935. “No sé què aportarà demà”. Al dia següent va morir. Tots aspirem a ser els elegits de Déu encara que Déu no existeixi. “Días de abril. Ocho de la tarde. Dos personas. Una terraza en la Vall de Boí. (...) Me gustaría ser Josué y abrir las puertas de la eternidad.” La terrassa és la de la casa dels pares a Barruera i qui voldria ser Josuè és Heinrich Böll, vull dir Luis Delgado, que va agafar de l’escriptor alemany el pseudònim i el títol de la columna (Opiniones de un payaso) que escrivia a Issauna, la revista amb nom de dona bellíssima que va crear ell i va dirigir durant 10 anys el pare. “Ahora sé por qué Josep Maria y Carme nos decían que la gente es diferente en este valle”, escrivia en aquell article del 1979, que es titulava com aquest. Pau i Lola. El Pau i la Lola han estat veïns i amics durant mig segle. L’amistat és una proesa, com totes les coses desinteressades. Pau i Lola. Lola i Pau. Els noms de les persones estimades no només són noms; són sons que et ressonen per sempre a l’ànima. Fa un quart de segle el Pau ens va salvar la vida. Exagero, però no gaire. Vam anar d’excursió, vam tornar carregats de bolets i li vam demanar que ens digués si eren bons. Els va mirar un per un. Aquest no. Aquest tampoc. Aquest tampoc. Aquest tampoc... Mira! Un cep! Només en va salvar un, que vam tallar en mil trossos com si fos vedella de Kobe. Les coses importants es comencen a recordar quan ha passat molt de temps. Quan parlaves amb el Pau sonava en la seva veu la satisfacció de les persones grans quan et conten una cosa amb precisió. Aquests dies se n’ha anat. S’ha emportat els secrets d’aquells estius de fa 50 anys que no s’acabaven mai, s'acumulen als nostres cors i guarden com un tresor els nostres padrins morts. Déu no existeix, però el Pau és un elegit que està assegut a la seva dreta. Només així es pot explicar tanta bondat.