Tres milions de secrets

Una de les grans meravelles del món és que qualsevol persona ha estat engendrada per ser un misteri indesxifrable i un secret profund per a qualsevol altra persona. Tots viatgem pels territoris boirosos del record, que són l’orgullós tresor dels cors ferits. Qualsevol persona ens pot ser distant com ho és una mateixa ciutat quan ha passat molt de temps, igual que l’amor adolescent de qui ni tan sols sabem si viu en parella o té fills. La vida és allò que ens passa pel cap en cada moment, la qual cosa posa en ridícul els típics escriptors envejosos que diuen que Borges i Pessoa van escriure però no van viure. Si la vida és allò que ens passa pel cap en cada moment –que ho és–, no m’imagino una vida més intensa que la de Borges o la de Pessoa. “He cometido el peor de los pecados que un hombre puede cometer. No he sido feliz”, va confessar Borges quatre dies després de la mort de la seva mare. Tots hem comès aquest pecat, però no tenim ni l’atreviment ni el talent de confessar-lo com ho fa ell. Estimem la vida com ho fan els afectats per la síndrome d’Estocolm, una mica com en el vell acudit jueu que explica Woody Allen al començament d’Annie Hall. Dos homes dinen en un restaurant i un li diu a l’altre: “el menjar que donen en aquest local és espantós”. L’altre respon: “I les racions són petitíssimes.” I allà dinen cada dia, amb fidelitat monacal. Un sàtrapa com Putin no podrà entendre mai que 3 milions de refugiats són 3 milions de secrets de carn i ossos que encoratgen. Tolstoi sí i per això impressiona Guerra i pau, amb aquells personatges que salten del paper i uneixen el que és heroic i fantàstic amb el que és veritable i etern; Putin, mai. Que ens quedi poc temps és un motiu més per utilitzar-lo bé. Tenim recursos. Haver tingut un bé com el que hem tingut és posseir un do que no s’acaba mai, i és així que suportem la mort dels estimats. El bé que hem tingut el tenim per sempre. I aquí estem, pecant d’infelicitat i estimant aquesta vida meravellosament espantosa que ens dona racions petitíssimes d’incomparable alegria. Perquè quasi sempre poder dir que no hi ha res de nou és una de les expressions més felices del món, i tan poqueta cosa ens sembla el paradís després d’un bombardeig.