Quanta vida

Mozart, sobre un dels seus concerts: “És brillant, però li falta pobresa.”

Després d’aquesta enormitat és un crim afegir una sola línia, però a mi em paguen per arribar al final del text, i espero que això serveixi d’eximent completa. Som-hi.

Quan vam néixer vam escapar del no-res. No hi hem de tornar ni morts. Només mirem el món una vegada, de nens, i la resta és memòria. Aspirem a la branca més alta, la que mai no s’atrapa: la humilitat. L’altre dia vaig trucar a una persona estimada i em va dir: “Perdona, estic parlant per l’altre telèfon”; i jo: “Ah, ok”; i ella: “No, no, ho dic a l’altre”, i jo em vaig omplir d’orgull i autoestima, i llavors vaig sentir click. Jo era l’altre. Com Rimbaud? No; d’una manera més prosaica. Treballem per assegurar el futur fins que veiem que és millor assegurar el passat. Perceps la teva edat quan veus que s’ha fet molt gran aquell amic que no veies des de l’adolescència, però és un espill màgic que afalaga: aquella persona és clarament més interessant ara que quan era adolescent. La vida no surt mai com l’hem previst, la qual cosa demostra que la imaginació de Déu és més refinada que la nostra. Però no sempre Déu es comporta com Déu mana. Veus les barbaritats d’Ucraïna i penses que fa molts anys que hauria d’haver ordenat la fi del món. No li agrada que li ho recordin els àngels exterminadors perquè li entra mala consciència, però de seguida se li passa. És un procrastinador. Aquesta mania seva de deixar-ho tot per a l’endemà va permetre que un poeta pèssim dediqués uns sonets horrorosos a la Giralda que va llegir en veu alta a Borges davant del monument. “Es una lástima, maestro, que no pueda ver esta maravilla”, va dir. I Borges va respondre: “Sí, es una lástima para mí ser ciego y una suerte para ella ser sorda.” El drama de Déu és que no pot morir. Amb una mà ha de sostenir el cel perquè no caigui sobre els nostres caps i amb l’altra ha de fer sonar el delicat instrument que atresora el rossinyol a la seva gola. Dia i nit s’apiada de naltros i naltros, perquè podem morir, ens apiadem d’ell. Tenim un repte de finor d’esperit que ens permeti viure pels nostres morts. Quanta vida depèn de la nostra.