Bona pregunta

Cada any passem pel que serà el nostre dia. I cada dia per la que serà la nostra hora. Mentre no arriben aquest dia i aquesta hora, tenim una certesa: el cap es pot equivocar; el cor, no. Una bona pregunta ha d’evitar tota resposta, diuen els pedants. És fals: una bona pregunta ha d’il·luminar amb naturalitat una resposta vertadera. “Que ara estiguis aquí és una resposta que no té pregunta.” Quan dius això, just en el moment en què estimar és incurable, saps que potser el teu cap s’equivoca, però el teu cor, no. ¿No tenen els signes d’interrogació panxeta d’embarassada? Un fill és una resposta, nou mesos després, a l’abraçada de dos signes d’interrogació. ¡Dos signes d’admiració entrellaçats! Quan veien Baroja llegint li preguntaven: “Què, don Pío, descansant?”, i ell deia: “Treballant”; quan el veien fent feines a l’hort li preguntaven: “Què, don Pío, treballant?”, i ell deia: “Descansant.” Montaigne va escriure: “Vull que la mort em trobi plantant les meves cols, però despreocupat d’ella, i encara més del meu jardí imperfecte.” El pare estimava Velázquez i els pagesos a parts iguals. Té una sèrie de dibuixos sobre els quals Baroja i Montaigne escriurien coses importants. També sobre el que conta el sogre. A l’hivern del 1950 tenia 12 anys i treballava de mosso en un molí. Cada dia venien dos guàrdies civils caminant des de Maials i s’emportaven gratis dos litres d’oli per fer la vista grossa, cosa important en la postguerra. Els guàrdies descansaven a la pallissa abans de tornar a Maials i un dia li van dir al sogre que havien perdut l’encenedor i li van ordenar que els el busqués. El sogre va anar cap a casa de l’amo en comptes de cap a la pallissa. “¿Adónde vas, niño?” “¡Donde me da la gana!”. L’amo va sortir de casa i va dir als guàrdies que si tornaven a donar una ordre a aquell nen els fotria fora a puntades de peu. Les meravelles que faria Fellini amb aquest material! “Els crepuscles sempre han estat antimoderns, i el silenci també”, llegeixo en un llibre inèdit d’un autor estimat. En el crepuscle i en el silenci sentim un orgull que és la fe en la idea que Déu va tenir quan ens va fer. I llavors respirem un aire rar i pregon, com embogit, d’infància, molt semblant a la felicitat.