Nihilistes parlant amb Déu

Dos vegades a l’any floreixen les roses. ¡Que sobre el meu sepulcre no s’acabi mai aquest miracle! Tots els nihilistes compartim amb Pessoa aquest doble i aromàtic desig d’immortalitat. Davant un miracle fem el que s’ha de fer: no preguntar, ser només testimonis de tanta claredat. El rancor és un soroll insuportable. Per això ens agrada el silenci, una llengua estranya que sempre diu la veritat. Et preguntes: ¿què he de dir jo en aquesta llengua? L’animal ferit en el més profund de tu no contesta. Guarda silenci. Miguel d’Ors, sobre els silencis: “Pero ninguno como el de sus ojos tres segundos después de perdonarme.” És important perdonar, però sense passar-se. Qui tot ho entén no entén res; qui tot ho perdona no perdona res. Tots temem que el més trivial dels moments presents ens sembli demà un paradís perdut. Passen els llocs, les cares, els noms. Passa aquell que volíem ser i no vam ser. Mai no serà el nostre amic el temps. No existeix cap enemic que pugui fer-nos tant de mal. Però tenim l’amor: aquell moment en què tu i jo som espill i ens mirem. N’hi ha prou amb un raig de sol, un petit raig de sol, i la resta la fem naltros. Aspirem a l’heroïcitat del Quixot, que consisteix a saber fer-se nens. Se m’acut que quan Jesucrist anima els creients a comportar-se com nens potser vol que siguin herois. Això és estirar d’una manera demencial el passatge evangèlic, sí, però demà m’espera al Palau de la Música la Passió segons Sant Mateu de Bach, com cada Setmana Santa, i hores abans que això passi sempre tinc estranyes i felices al·lucinacions. Els nihilistes ens passem el dia parlant amb Déu sabent, com sabem, que no existeix. “Sé que ho saps tot”, li diem, “però t’havia explicat ja que tal i que qual...?” El Déu que no existeix ens escolta i ens consola, i quan patim una desgràcia ens ve al cap el decasíl·lab de Lorca: “¡Qué tragedia tan honda!, ¿y Dios qué piensa?” Tenim aquest Déu inexistent i tenim la ironia, que transforma en benevolència l’odi impotent. La ironia és saber veure les coses des de les altures. Si els ocells parlessin ho farien sempre irònicament. Ni tu, ni jo no sabem volar; Bach i el Quixot, sí. I saben perdonar, i saben fer-se nens, i fa segles que tenen l’edat perfecta: eterns.