Una tarda amb Galdós

Ahir a la tarda em va venir a veure Galdós.

–Has vist el que diu de mi un tal Vargas Llosa en el llibre que acaba de treure?

–Ho he vist, don Benito. Ho he vist.

–Qui és aquest paio?

–L’home d’Isabel Preysler.

–Qui és Isabel Preysler?

–No sé què dir-te.

–Diu que soc antiquat perquè no vaig entendre Flaubert.

–Vargas Llosa és un Nobel que en aquest llibre diu un disbarat a cada pàgina.

–Un Nobel? A mi em van calumniar el 1912 per impedir que me’l donessin.

–Trenta anys abans li vas fer dir a Tomás Rufete a La desheredada: “¡Este país, este bendito monstruo con cabeza de barbarie y cola de ingratitud, no sabe apreciar nuestra abnegación, paga nuestros sacrificios con injurias y se regocija con los humillados! Pero ya te arreglaré yo, país de las monas. ¿Cómo te llamas? Te llamas Envidiópolis.” Aquest és el país que et va boicotejar.

–De què va Vargas Llosa qualificant Emilia Pardo Bazán de “diablillo lujurioso”?

–La mirada quieta és el títol del llibre que et dedica i mirada quieta és la seva: la de la vellíssima infàmia masclista.

–Diu que un tal Cercas és “uno de los mejores escritores en nuestra llengua”. Qui és aquest Cercas?

–T’ho diré amb una metàfora de Francesc Canosa. “Un escriptor que fa virolles de túning de cotxe en un pàrquing d’esplanada d’hipermercat endiumenjat pel pollastre a l’ast.”

–Canosa? Túning?

–Cercas és un novel·lista que no t’arriba a la sola de la sabata i a qui li agrada dir bestieses. Per exemple: “El rey debería vindicar más a menudo la herencia republicana.”

–El paio grotesc aquest de la regata de Sanxenxo?

–Aquest paio grotesc i el fill que veurà avui, els quals, segons els jutges, els fiscals i els catedràtics de Dret Constitucional, serien impunes encara que cometessin crims.

–Quina barbaritat! Maleïda Envejòpolis! Beneït monstre amb cap de barbàrie i cua d’ingratitud! No hi ha qui l’arregli, aquest país de les mones!

–Efectivament, don Benito. Saturn devorant els seus fills.