Des de Rússia amb amor

L'incomparable violoncel·lista Mtislav Rostropóvitx es va casar amb la seva dona quatre dies després de conèixer-la. Reader’s Digest li va preguntar:

–Què en pensa, avui, d’això?

–Penso que vaig perdre quatre dies.

Hi ha una virtut que converteix en prescindibles totes les altres: l’encant. El periodista Manel Alías ha publicat un llibre sobre Rússia en què recull històries encantadores com aquesta de Rostropóvitx; o la de la dona de la neteja d’un ajuntament a qui l’alcalde va obligar a presentar-se a les eleccions contra ell perquè no es digués que es presentava sol i es va convertir en alcaldessa; o la d’unes nonagenàries que segueixen a la Zona Zero de Txernòbil perquè, si van sobreviure als nazis, què els han de fer quatre àtoms; o la d’un Xostakóvitx que tenia la desgràcia que la seva música no agradava a Stalin –ehem, ehem– i es va salvar perquè la seva simfonia Leningrad va ajudar els habitants d’aquesta ciutat a vèncer els nazis. Alías pregunta a una supervivent d’aquells fets heroics què en recorda: “No res; només que passàvem molta gana.” Aquesta resposta anticlímax fa pensar en l’inici perfecte d’una novel·la d’Alejandro Zambra: “Al final ella muere y él se queda solo, aunque en realidad se había quedado solo varios años antes de la muerte de ella, de Emilia. Pongamos que ella se llama o se llamaba Emilia y que él se llamaba y se sigue llamando Julio. Julio y Emilia. Al final Emilia muere y Julio no muere. El resto es literatura.” Només literatura. Però és tan necessari contar, tant escriure, tant llegir! Qualsevol història té com a destí la glòria o l’oblit. La clau no és el conte que es conta, sinó com es conta, que és el que el fa arribar a un port memorable o enfonsar-se en el mar de la indiferència. Anna Akhmàtova explica que en els terribles anys de la Gran Purga de Iejov va fer cua durant 17 mesos davant la presó de Leningrad. Una dona que la va reconèixer, els llavis morats pel fred, va preguntar-li a cau d’orella (allà només es parlava entre murmuris):

–I vostè pot descriure això?

–Puc.

I una cosa semblant a un somriure es va dibuixar en el que alguna vegada havia estat el rostre d’aquella dona.