Àlex

Dos coses han distingit la vida d’Àlex de Sàrraga: la solidesa granítica del seu activisme d’esquerres i el fet que era advocat, advocat, advocat. Què vol dir això? Vol dir que creia en la professió amb una fe inquebrantable, que la vivia amb devoció, que pensava que el dret servia per canviar el món. “Ya somos todo aquello contra lo que luchamos a los 20 años”, diu un poema de José Emilio Pacheco que es titula Antiguos compañeros se reúnen. “Jo, no; jo lluito pel mateix que lluitava als 20 anys”, diria l’Àlex de 40 anys. I el de 50. I el de 60. I el de 70. I el de 76. Fill i germà d’advocats, potser els seus pares el van enviar a Saragossa per evitar la molt polititzada Universitat de Barcelona de finals dels anys 60, però va servir de poc. L’Àlex, a la facultat, es va dedicar a estudiar i llegir –hores i hores a la biblioteca– i a participar en mobilitzacions, exactament les dos coses que faria les següents sis dècades. Va impulsar el Sindicat Democràtic d’Estudiants, es va apuntar al PSUC el 1969, va assumir les causes de la recent creada seu de CCOO a Lleida quan va obrir despatx laboralista els anys 70, va atendre 5.000 consultes i va participar en 500 judicis a Magistratura de Treball entre 1970 i 1976, va recollir milers de firmes contra la pena de mort, va formar part del Comitè Central del PCC entre 1982 i 1986 i va deixar la militància política aquest últim any, però no la lluita, fins fa literalment quatre dies, per aconseguir el que va quedar pendent amb el règim del 78. L’Àlex era un home agraït amb els seus. Amb els treballadors represaliats per raons polítiques; amb les persones vulnerables que veien trepitjats els seus drets; amb els companys de professió; amb els companys de lluita; amb el mestre de qui va rebre les primeres lliçons de dret laboral, Albert Fina Sanglas, amb qui feia pràctiques durant les vacances universitàries. Milers de persones li agraïm l’emocionant defensa dels drets humans des d’una advocacia que estimava com molt poques persones l’han estimat. No vaig poder assistir al funeral –“l’acte de celebració de la seva vida”–, però m’han dit que s’hi va cantar La Internacional. Poques vegades s’haurà viscut al tanatori tanta dignitat. Poques vegades s’hi haurà cantat tanta veritat.