Per això escrivim

Una cosa has de tenir clara quan et poses a escriure: tots els textos han d’estar afinats en un to. El to del tabac: el cigar de fum intangible i brasa rogenca que es fuma a si mateix en un cendrer és un poeta. El to del vent: l’udol d’una força maligna que doblega la ciutat amb xiscles de bruixa i que és pitjor que la soledat i que el fred i que la distància, una queixa d’acer, un monstre negre, una bèstia amb voluntat pròpia, una boca oberta que s’empassa els sons i els besos i l’alegria, o potser no: potser el text no està afinat en el grinyol interminable del vent furiós, sinó en la remor juganera del remolí: el vent amable que assaja què fer amb la llibertat. El remolí que s’aixeca del llibre com un eixam. El llibre que és el cos on l’ànima llegeix. Que és teu mentre el llegeixes, però només mentre el llegeixes. Que el llegeixes com qui empelta un arbre. Que no el trobes: és ell que ve fins a tu. El to és també una qüestió de volum. Quan vols fer una cosa gran corres el perill de fer una cosa només gegant. Què és el gran art? Una mica de misteri i molta claredat. Aspira a ser una obvietat sorprenent. Ens mostra el que teníem davant i no érem capaços de veure. El que és essencial és massa a prop, massa encobert, massa dissimulat perquè ho veguem. Es descobreix a poc a poc, al final. El gran art ens ensenya a allunyar-nos i a prendre distància igual que el toc escapa de la seva campana, i a fer-ho cap endins, no cap enfora. El món és més fondo que extens. Per anar lluny no cal anar molt lluny. N’hi ha prou amb contemplar les coses que esborra el costum com si no les haguessis vist mai. És suficient que de tu només en quedi el nen que es posa de puntetes per veure’t i no pot. N’hi ha prou amb jugar a perdre’t per veure si et pots trobar. És suficient estimar l’apassionada entrega –al cant, l’ocell; al cel, l’estel; a l’aire, l’arbre; a la quietud, el camp– a la qual anomenem ànima, esperant el dia que la memòria estigui feta només de llum, alegre i sense paraules. Això seràs tu. Això seré jo. El que l’art assenyala, comença a balbotejar i, derrotat, calla. Una poètica de la set, de l’enfonsament, de la ferida, de la fam. Una poètica sense xarxa. Tu i jo som poc de parlar, i per això escrivim.