El meu cor el dus posat

“Mira mi corazón: lo llevas puesto”, li diu Manuel Alcántara a la seva filla en un vers inoblidable. El poema té un altre moment meravellós: “Siempre tuve un pequeño presupuesto para el amor. En la melancolía se me fue lo demás.” La melancolia és l’únic que ens queda quan se’ns acaba el poc que tenim. Té el perfum de l’amargosa que tantes vegades hem olorat a les pàgines d’Álvaro Cunqueiro, que portava aquesta herba màgica a la mà en els passejos nocturns: “No es como pasear con Julieta”, deia, “pero sí pasear con el olor de Julieta”. Alcántara demana perdó a la filla pel fet que viure no sigui navegable, i també per haver estat bo i dolent com qualsevol altre. Tots hem pensat que els vicis inspiren, que, si no haguéssim caigut en la temptació, hauríem perdut versos perfectes, que la culpa pot ser feliç i creativa, però Auden ens ha explicat que Déu, el dia del Judici Final, ens avergonyirà recitant-nos de memòria els poemes que hauríem escrit si la nostra vida hagués estat bona. Una vida com la de Juan José Santa Cruz, amic d’Ortega i Azaña, assassinat pels feixistes el 36. És impossible llegir sense llàgrimes als ulls el que li escriu a la seva filla hores abans de ser afusellat: “Querida hija: me voy sin verte. Necesito todo mi valor y al ver que te perdía no podría tenerlo. Sé buena, no hagas daño; ten paciencia con tu madre y respétala. Trabaja en algo, pinta y canta en recuerdo mío. Acuérdate de quienes te dejan sin padre; no los odies, pero evítalos. Al entrar en la eternidad te besa con todo el cariño tu padre, para quien fuiste todo y que, en el último momento, se acordará solo de ti”. La bondat de Santa Cruz és la que et fa veure que els peus de tothom són lletjos menys els dels teus fills. “Qué bonitos son los pies de mis niñas”, diu Amalia Bautista.“Los mofletes redondos y rosados de los ángeles envidian sus talones, y sus dedos, vistos desde la planta, diminutos, tienen la suavidad de los guisantes. Los tienen a estrenar. Y me conmueve pensar en cada paso que aún no han dado”. Contemplo a l’espill com el temps implacable dibuixa a la meva pell el rostre del pare. Un rostre amb solcs com profundes empremtes d’antics naufragis. Li passarà el mateix a la meva filla?