Si votessin els morts

Vaig néixer a Guissona el 6 de maig del 1964. Crec que és el més important que m’ha passat. El que he vist després m’ha dut a pensar que la democràcia és imperfecta perquè només votem uns quants. Si existís un veritable sufragisme universal, si s’aixequés la norma que diu que només podem votar els vius, si també votessin els difunts, el llibre més best-seller de la història seria el millor: la Bíblia. No té sentit negar el vot per un fet tan circumstancial, tan prosaic, tan vulgar com és haver-se mort. Si votessin els difunts ens deslliuraríem de la tirania de la moda (res de reggaeton!), i s’imposaria el millor del que ens han llegat els avantpassats, i aprendríem que la tradició no és adorar les cendres sinó transmetre el foc, i bussejaríem en el pou del temps per extreure’n la joia de l’art, i ens adonaríem que la creació ha de tenir una meta que s’allunyi infinitament: ha de ser sempre desig, i cantaríem belleses que el vi ens portaria a la memòria, i descobriríem el secret que ens uneix a vius i difunts: un dolor transmès, una esperança compartida, una història que ve de molt lluny, un entusiasme que va més enllà de la mort i aspira a l’eternitat. This is the use of memory: for liberation, deia Eliot. Una vegada dita la boutade, que és el que acabo de fer i el que tantes vegades ens agrada sentir als que pensem que el món s’acaba sense adonar-nos que som naltros els que ens acabem, parlem seriosament. Si votessin als difunts, als vells se’ls respectaria i se’ls tractaria de vostè, sí, i això estaria molt bé, sí, però només votarien els morts blancs i tornaria l’esclavatge, i la meitat dels joves acabarien en una acadèmia militar i l’altra meitat picaria pedra en una pedrera, i l’home i la dona tornarien a ser, com ho han estat durant segles, pràcticament dos espècies diferents, l’un humiliant l’altra 24 hores al dia 365 dies a l’any per a vergonya de tota la humanitat. Vaig néixer a Guissona el 6 de maig del 1964 i crec que és el més important que m’ha passat. El que he vist després és que ja no es fan acudits a la tele de persones grasses i d’homosexuals i de discapacitats. El que he vist és que el món va endavant. I he après que quan estimes molt mai no estimes massa, i això és el que faig.