La nostra amiga la pluja

Per què no prospera mai la traïció? Perquè quan prospera, ningú no li diu traïció. Es tracta d’imposar un relat: això és tot. El palau de les Rambles que visitava apassionadament mossèn Cinto Verdaguer era del marquès de Comillas, un fill d’una bugadera que se’n va anar a Cuba als 14 anys fugint de la justícia i després va ser amfitrió de reis, amo de vaixells i ferrocarrils i el banquer més important de la Península a partir d’una fortuna que va aconseguir traficant amb esclaus. L’esclavatge era legal, però no es podia portar negres d’Àfrica, una prohibició que aplicaven les autoritats angleses, però aquí es mirava a una altra banda. Quants nens, quantes dones, quants homes van ser explotats perquè el palau que visitava mossèn Cinto fos possible? Que no es preocupi el marquès de Comillas, que el diner ho pot tot, inclosa la compra d’un lloc al cel. Que ho preguntin a Juan March, l’últim pirata del Mediterrani, santificat avui com a protector de la cultura. Feia negocis amb Primo de Rivera, sabia que tothom tenia un preu (es vantava que Azorín li havia sortit barat), els republicans el van posar a la presó i en va sortir aclamat, es va fer amo de la República amb Lerroux i Gil Robles al poder i va tenir diaris de dretes, d’esquerres i anarquistes que coincidien a dir meravelles d’ell. Imposar el relat: això és tot. Aquest estiu em quedaré un any més amb les ganes de fer el camí de Sant Jaume, que fan milers de pelegrins fins a una ciutat en què probablement mai no va estar el sant, la qual cosa no té la més mínima importància. El mite és el no-res, que és tot. No hem de renunciar a una fe només perquè no sigui veritat. I no ho fem. Tots som iguals. Alguns més que altres, sí, però tots iguals. Després de suportar una calor infernal els mesos de maig, juny i juliol a Lleida, aquests dies he gaudit de vuit tardes plujoses consecutives a Barruera. Tots creiem en la nostra amiga la pluja. Com l’odiàvem, en les nostres tardes d’infantesa, la nostra amiga la pluja. Com passegem avui sense pressa amb la nostra amiga la pluja. Com estimem la pena que tenim perquè ens la va deixar, quan ens va deixar, la nostra amiga la pluja, que ens festeja igual que ho fa la lluna quan alcem els ulls al cel.